· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE L'ECOLOGÍA AL 'GREENWASHING'

Gustavo Lins, pioner de l'antropologia, va ser, a principis de segle, un dels protagonistes dels Fòrums de Porto Alegre que, en col·laboració amb l'ONU, es van enfrontar a l'explotació de l'Amazònia i van proposar un desenvolupament sostenible davant del creixement sense límits que desborda els del planeta i que amenaça la nostra existència i la de les altres espècies. Avui denuncia que aquella utopia sostenible per a la prosperitat compartida ha estat transformada per les elits extractives en trivial greenwashing de màrqueting per continuar explotant la Terra sense renunciar a la seva avarícia il·limitada. En una època en què hem deixat de creure en utopies, apunta, la seva –acumular riquesa i poder sense fi amb els recursos de tothom– és la nostra distòpia. I si no treballem per aconseguir la nostra, conclou, viurem per a la seva.

El greenwashing és una pràctica de màrqueting verd destinada a crear una imatge il·lusòria de responsabilitat ecològica. Les ONG utilitzen sovint el terme greenwashing per denunciar les empreses que es preocupen pel medi ambient quan les seves activitats són perjudicials per a aquest. El greenwashing consisteix a orientar la imatge de màrqueting d'una organització o empresa cap a un posicionament ecològic, mentre que les seves accions van en contra del medi ambient. Aquesta "comunicació verda" no sempre vol dir que l'empresa sigui més respectuosa amb el medi ambient ni que hagi adquirit un compromís mediambiental. Així, el greenwashing es defineix com una comunicació abusiva i enganyosa. Menjar ràpid i greenwashing: el cas de McDonalds - Algunes empreses de menjar ràpid (fast food en anglès) utilitzen estratègies de màrqueting verd per donar la il·lusió que estan compromeses pel medi ambient. Un dels casos més coneguts és el cas de McDonalds que el 2010 va canviar el seu color original vermell pel verd per crear una imatge de marca ecològica quan avui dia segueix comprant productes (carn i soja) que alimenta la destrucció de l'Amazònia a Brazil .

Igual que algunes paraules com a “sostenible”, “ecològic”, “green” o “natural”, el color verd s'utilitza sovint per donar la il·lusió que un producte és respectuós amb el medi ambient. En efecte, el terme verd fa referència a la natura, al medi ambient ia l'ecologia. Així, com més sensibles siguin els consumidors al desenvolupament sostenible, més verds seran els envasos dels productes que solen consumir sense que les empreses realment ajudin el medi ambient. Tot i això, aquesta pràctica va en detriment de l'empresa si els consumidors saben aprofundir una mica més i descobreixen la veritat.

Atenció a la composició dels productes - És important llegir atentament les etiquetes i disseccionar la composició del producte. L'abundància de declaracions "sense" ha d'alertar el consumidor, ja que aquesta declaració sol tenir com a objectiu distreure el consumidor de la resta de la composició del producte. Als cosmètics, una pràctica comuna és centrar-se en un ingredient actiu natural que dóna la il·lusió que el producte no està compost per altres ingredients químics nocius. Per nomenar-ne només alguns, aquests són uns dels ingredients a evitar en els cosmètics: Parabens; Silicones; Compost de Polietilenglicol (PEG); Alumini; Plom; Amoníac, etc.

Compte amb les falses etiquetes ecològiques - Les etiquetes s'utilitzen sovint per enganyar el consumidor perquè són difícils d'interpretar. Algunes marques s'autoproclamen respectuoses amb el medi ambient. Tot i això, aquestes etiquetes no tenen valor legal, ja que són creades per la pròpia empresa. De la mateixa manera, els logotips verds petits poden donar lloc a una forma de confusió amb les etiquetes oficials. Un petit full verd o un punt verd no significa pas que el producte forma part d'un enfocament de desenvolupament sostenible. Les etiquetes verdes que garanteixen un impacte limitat al medi ambient són, per exemple, l'Etiqueta Ecològica Europea (EEE) o el logotip ecològic per als aliments ecològics produïts i comercialitzats a la UE. - amb informació de la vanguardia i climateselecta.com

ALGUNES DE LES BOLES SOBRE L'OBRA DE FRANCO

El dia 20 de novembre és una de les dates favorites dels franquistes nostàlgics: l'aniversari de la mort de Francisco Franco Baamonde. No hi ha res més que uneixi a l'extrema dreta espanyola que la figura del Caudillo, i amb la seva figura s'adjunta tota una sèrie de 'boles' (bulos). Així han creat un personatge gairebé messiànic amb una intenció òbvia: estendre un fil conductor entre la figura del dictador i moltes de les comoditats que gaudim avui en l'àmbit laboral, infraestructures, etc.

Una de les boles sobre Franco més recurrents és de la creació de la Seguretat Social. La realitat és que aquesta es va iniciar a través de la comissió de reformes socials del 1883, nou anys abans que el dictador hagués nascut. Tot i que no serà fins a l'any 1900 quan es comencin a aplicar aquestes polítiques sota el govern de Francisco Silvela. Va ser llavors quan es va redactar la Llei d'Accidents de Treball en el segon article del qual diu: “El patró és responsable dels accidents ocorreguts als seus operaris amb motiu i en l'exercici de la professió o treball que realitzin”. La seguretat social a Espanya es va iniciar a través de la comissió de reformes socials del 1883, nou anys abans que el dictador hagués nascut. També hem de tenir en compte que si el govern del conservador Silvela va plantejar aquestes mesures va ser, entre altres coses, perquè venien anys de molta conflictivitat social en què els sindicats obrers van pressionar en defensa dels drets dels treballadors. Va ser un altre govern conservador, el presidit per Antonio Maura, amb què la Seguretat Social va quedar institucionalitzada el 1908 a través de l'Institut Nacional de Previsió. Aquest mateix govern va crear un sistema de jubilació de caràcter voluntari, afavorit per l'Estat. Curiosa precocitat la del militar del Ferrol ja que llavors, segons els seus seguidors, amb 16 anys va institucionalitzar un recurs tan important als nostres dies.

Diversos anys després, onze concretament, es va crear el Retiro Obrero. Es tractava del primer sistema públic d'Espanya de cobertura a la vellesa. El president del Consell de Ministres en aquell moment era el liberal Álvaro Figueroa i Torres, el comte de Romanones. Per tant, no, Franco tampoc va crear el sistema públic de pensions.

Una segona bola vinculada a Franco són les construccions de pantans. Coneguts són els noticiaris del NO-DO en què es podia veure el dictador inaugurar pantans per diferents zones de la geografia espanyola. La realitat és que durant la II República, el 1933, es va aprovar el conegut com a Pla Nacional d'Obres Hidràuliques que incloïa aquests pantans, però les construccions del qual es van veure paralitzades per la Guerra Civil. Aquest pla, de fet, tindrà com a antecedents dos projectes més: en primer lloc, la Memòria que acompanyava la proposta de Llei sobre Camins i Canals del Regne aprovada l'octubre de 1820 pel govern creat poc després de l'inici del Trienni Liberal; i en segon lloc, el Pla General de Canals de Reg i Pantans aprovat a l'abril de 1902 pel govern de José Canalejas.

La Memòria de 1820 tenia com a propòsit aconseguir un substancial augment del regadiu gràcies a l'adequada utilització del conjunt dels canals existents i previstos. A més del caràcter nacional i públic. El pla de 1902, encara que deficient en alguns aspectes “pel curt del termini” de què es va disposar, servia com a projecte. Una mena de primer apropament per orientar i proporcionar línies mestres per al seu desenvolupament posterior.

Però si hi ha una bola que frega la meravella imaginativa és la de suggerir que Franco va crear les vacances pagades. La realitat, com en els dos casos anteriors, és molt diferent de la ficció. Mal que li pesi a la Fundació Nacional Francisco Franco. Al setembre de 1918 va ser aprovat un Reial decret per part del Govern d'Antonio Maura, de manera que els funcionaris van ser els primers treballadors a qui es va reconèixer el dret. La llei establia que "tots els funcionaris gaudiran anualment d'una vacances de quinze dies consecutius, excepte quan les necessitats del servei ho impedeixin". No obstant això, no serà fins al desembre del 1931 quan es van aprovar les vacances pagades per a tots els treballadors. Es tractava de la Llei del Contracte de Treball, que afectava els treballadors establint normes obligatòries per a la seva contractació. A més, reconeixia que el dret de vaga no podia ser motiu d'acomiadament i de vacances pagades per a tots els treballadors. El ministre de Treball en aquell moment era el socialista Largo Caballero.

Tampoc els Habitatges de Protecció Oficial van ser fruit de la inventiva de Francisco Franco, ja que per al 1911 es va crear la Llei de Cases Barates. És cert que no es va començar a desenvolupar fins a la dècada dels 20, amb la intenció d'abordar el problema de l'habitatge urbà a Espanya i dignificar les condicions de vida de la classe treballadora creixent i migrant. Hi ha una notable diferència entre ser el creador de tot el que he esmentat en aquest article o aprofitar allò que ja havia estat creat per fer-ho passar per seu. La diferència que va de la veritat a la falsedat. - Jagoba Álvarez Ereño a ctxt.es


IDEES CONTRA LA JIBARITZACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

És estrany que a l'edat de Nicolás Sartorius i amb una biografia intel·lectual i política com la seva, un llanci un llibre que ni ajusta comptes amb el passat, ni engrandeix el mateix retrat eqüestre, ni acumula retrets contra allò contemporani i els seus joves habitants. Amb didàctica de professor, Sartorius s'atura a explicar que l'estat del benestar no és un mer producte de la guerra freda, una prevenció de les democràcies occidentals a la seva competició amb l'enemic soviètic. O no només. “La II Guerra Mundial la van guanyar els treballadors”, afirma, per això Winston Churchill perdés les eleccions immediatament després de la conflagració: “Va perdre perquè les seves idees no van guanyar la guerra”. Va recordar que els grans capitals havien finançat amb entusiasme Adolf Hitler, Benito Mussolini i Philipe Petain –qui va signar la rendició de Vichy i el sotmetiment de França al III Reich– i aquests van ser els interessos que van caure derrotats. Per això la qualitat social de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana posteriors, com a idea guanyadora de la guerra, patrocinen l'Estat del Benestar, la gran creació civilitzatòria del segle XX. "O la democràcia s'expandeix per controlar els processos econòmics o serà jibaritzada", afirma. Sartorius reflexiona sobre el fracàs de l'experiència comunista i l'atribueix a dos motius: d'una banda, la idea errada que podia aplicar-se el socialisme (o, dit altrament, podia derrotar-se al capitalisme) en el marc d'un només país. “És contrari a la tesi marxista”, subratlla, secundant la que en el seu moment va ser la tesi troskista enunciada per Lenin anys abans. I en segon lloc, la tesi de “la revolució permanent”, aquesta sí, promoguda per Troski. Sartorius ironitza amb l'error de batejar els partits defensors de la revolució com a “comunistes”, ja que a la llarga això significaria que l'eventual fracàs polític d'aquestes organitzacions derrotaria també la idea comunista en si. “És una ingenuïtat, per això no hi ha cap partit anomenat Partit Capitalista”. L'Estat proposa Sartorius, ha de participar al capital aquelles empreses que són massa grans per caure, ja que si les coses van malament serà l'Estat qui pagui els plats trencats, en què operin en règim de monopoli o oligopoli, tot i que no funcionen en règim de mercat, i en les que afecten sectors estratègics, ja que són els interessos generals els que estan en joc. Nicolás Sartorius opina que desaprofitem una finestra d'oportunitat per derrotar definitivament el neoliberalisme amb la crisi del 2008, però la finestra d'oportunitat no s'ha tancat, explica, ja que “la revolució digital és contradictòria amb el capitalisme existent”, en la mesura que aquest és fill de la revolució industrial i desplega una naturalesa entròpica sobre el present, i destrueix els seus tres sostenidors: la naturalesa, la igualtat i la democràcia. 

L'autor conclou que el capitalisme no ha de ser derrotat sinó superat mitjançant fórmules que en part ja coneixem i han estat provades –començant per la fiscalitat, un concepte que a parer seu transcendeix el seu valor econòmic i respon a un pacte de civilització– i que la revolució digital accelerarà en la mesura que és capaç de col·locar el capitalisme neoliberal, basat en l'escassetat i els models de producció industrials, en un marc per al qual no va ser formulat. - Pedro Vallín a la vanguardia.

CIUDADANOS, LA FI D'UN PROJECTE

Ciutadans és un partit en vies d’extinció. Els dirigents i els càrrecs que encara representen els seus votants intenten guanyar-se un mínim espai, desesperat, de supervivència mediàtica. La lògica animal hauria de servir per entendre aquest procés. En l'extinció d’una espècie hi intervenen la destrucció i la fragmentació dels seus hàbitats, el canvi cli­màtic, la caça i el tràfic il·legal i la in­troducció d’espècies exòtiques. Ciu­tadans també desapareix perquè Inés Arrimadas, que va guanyar les elec­cions amb gairebé un milió de vots, va trigar dos dies a malbaratar-los amb una incompetència de rècord Guinness. I perquè Albert Rivera va embogir d’egolatria presidenciable fins a ser el protagonista d’una autodestrucció tan exòtica com grotesca. L'altre dia comentava un tertulià de Rac1, a propòsit de la imminent desaparició de Ciutadans, la dificultat dels partits polítics liberals d'arrelar a Espanya, i no deixava de tenir raó, però no és aquest el cas de Ciutadans, ja que C's, no és un partit ni ho ha estat mai, sinó un projecte, un projecte d'odi cap a la llengua catalana i tot el que representa, només això. El va comandar Albert Rivera només perquè el seu nom comença amb A, que és com se'l va triar, per una mera qüestió alfabètica. Al projecte es van sumar alguns arribistes com Inés Arrimadas, ja retirada de la política igual que Rivera. Més arribistes de nivell com Javier Nart, Joan Carles Girauta, Jordi Cañas, o sia, el pitjor de cada casa. Si veiem la idea fundacional de Ciudadanos, o Ciutadans, entendreu perquè el personal es feia la pixa un embolic amb el català i castellà que feien servir indistintament gairebé sempre per provocar, entendrem moltes coses d'aquest pretès partit Liberal no nacionalista, o sigui l'únic partit que era un doble oxímoron. Perquè aquest era el primigeni i únic objectiu de Ciutadans combatre la llengua catalana. Descansi en Pau a l'infern dels abjectes.

Llista de fundadors de Ciutadans (posteriorment Ciudadanos, la majoria dels quals malviuen sota la síndrome de Xenius), Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Iván Tubau i Horacio Vázquez-Rial.

L'OPORTUNITAT DE VIURE

"Me río cuando me dicen marxista”, me dice Pepe Mujica. “No soy marxista, soy estoico”. ¿Y eso qué significa? “Es vivir liviano de equipaje, tratar de cultivar una sobriedad feliz, aplicar aquel viejo principio: nada en demasía…”.

Solo tengo que mirar a mi alrededor para ver que aplica el principio con bastante rigor. Estamos en el campo, a media hora de Montevideo, hablando en la cocina de la pequeña chacra donde vive el exguerrillero, ex-preso político, expresidente de Uruguay (del 2010 al 2015) y, a sus 88 años, abuelo predilecto de la izquierda mundial. La cocina es su sala de estar y su comedor. La única concesión al lujo, o la única excepción a la sobriedad, sería la colección de botellas de whisky, gin, ron, vodka, tequila y mezcal que adorna los estantes detrás de la silla de madera en la que se sienta.

Siga con lo del estoicismo y el equipaje liviano, le digo. “Y, en el fondo, es una cuestión de libertad, porque, si estoy sometido a la necesidad, no soy libre. El objetivo es tener tiempo para gastarlo en las cosas que a nosotros nos gustan”.

¿Y qué es lo que a usted le gusta? “Andar en el campo. Me gusta el campo porque ahí hablo conmigo mismo.” ¿Consigo mismo? “Sí, estuve siete años en solitario en la cárcel. Sin libros. No tenía nada para hacer. Nada. Y tuve que aprender a hablar con el que llevaba adentro. ¿Y sabe qué me dijo? Me saludó mucho, me dijo que cuando era muy joven había sido muy loco. Pero lo bueno es que había leído mucho y ahí entré a rumiar en mis libros”.

“Aprendí a disfrutar del yo interior, a entender que la única cosa milagrosa que hay para cada uno es haber nacido, vivir esta aventura de la vida. No hay nada más grande que la oportunidad de vivir. ¿Te das cuenta?”

Y a utilizar el tiempo bien, le propongo.

“¡Pero claro!”.

Mujica, con su aspecto de viejo oso de peluche, es animado y risueño. Le gusta conversar. Tan lúcido como cuando el vigor moral de su presidencia colocó Uruguay como nunca en el mapamundi, no habla con rencor de los años de dictadura militar que pasó en la cárcel; más bien da la impresión de que la experiencia le fortaleció. Atento a cada palabra que suelta el oráculo de la pampa, agradecido de poder compartir tiempo con él en su guarida, le propongo cambiar el tema de filosofía a política.

“¡Dale!”, me responde.

Llevo cuatro días en su país, le digo, y lo que me asombra es la diferencia de tono con lo que vivimos en España, una jaula de locos en comparación. Uno no puede hablar de política sin que, a los cinco minutos, alguien empiece a escupir sangre contra Pedro Sánchez, o Isabel Ayuso, o Carles Puigdemont, o Pablo Iglesias, o Arnaldo Otegi, o alguien.

“Las religiones pueden alentar el fanatismo, pero también pueden ser un freno; reconozco que es complicado”

En cambio, aquí en Uruguay, a diferencia no solo de España, pero de casi cualquier país de Occidente, sin excluir a la vecina Argentina, todo es respeto, serenidad, consenso y paz, y los hechos lo demuestran. En los rankings de la ONU y otros organismos internacionales, Uruguay queda segundo en las Américas, solo detrás de Canadá, en democracia, transparencia y seguridad. ¿Cómo han logrado distanciarse de tal manera del mundanal ruido?

“Yo creo –dice Mujica– que en primer lugar se trata de nuestra historia. El Uruguay tuvo allá por 1910 un proyecto que, usando el lenguaje contemporáneo, llamaríamos socialdemocracia. Entró como un crucero, se quedó y se ancló. Hubo una generación de gente liderada por el presidente José Batlle y Ordóñez que modeló ciertas cosas –como las ayudas públicas, como los derechos de las mujeres– que tiñeron la historia del Uruguay, al punto que los suecos vinieron a estudiarlo y trasplantaron cosas de acá”.

¿Me está diciendo que el celebrado modelo de democracia nórdica se inspiró en Uruguay?

“Se llevaron cosas de acá, seguro”.

¿Cosas que de acá nunca se fueron?

“Salvo el período de la dictadura militar, de 1973 a 1985, no. Mirá , se impuso el consenso de tal manera que los de izquierda no podemos ser tan de izquierda porque la historia nos mediatiza. Los de derecha, tampoco. Acá llega un gobierno de la derecha y no puede abandonar las políticas sociales. Esa barbaridad que se da en Argentina, hoy: no, no; ni se les pasa por la cabeza”.

¿Se referirá a las políticas de recorte social del presidente Javier Milei?

“Sí, es horrible lo que pasa allá, pero es lo que ocurre cuando la gente se harta. Milei es un extremista y votar por él es un síntoma de desesperación”.

¿Por esa economía en permanente subdesarrollo?

“Y por una gigantesca corrupción en todos los escalones”.

“Es horrible lo que pasa en Argentina; Milei es un extremista y votar por él es un síntoma de desesperación”

¿Pero cómo es que ustedes han evitado contagiarse del virus argentino, teniéndolos tan cerca? Y no solo respecto al caos económico y a la corrupción, sino a la feroz polarización que tienen allá, aquello que llaman “la grieta”…

“Es que Argentina está determinada por el fenómeno del peronismo, que no es una ideología, es una religión, una mística. El peronismo es consecuencia de una circunstancia histórica: la Argentina era un país riquísimo, pero con una injusticia social de la gran puta. Y entonces llega Perón en los cuarenta, y empieza a repartir y a repartir. Quedó como Dios, claro. Y eso no se olvida. Quedó grabado en la cultura de gran parte del pueblo argentino. Después hicieron cualquier desastre. Después pasó de todo, pero quedó ese recuerdo y ahí sigue el peronismo. Ahí sigue…”.

Hablemos de religión, le digo. Algo que me han dicho varios de sus compatriotas es que otra razón por la que Uruguay es un oasis de civismo comparado con Argentina, o con casi todo el mundo, es el ateísmo que lo define. ¿Qué opina?

“Y, sí, junto a aquello de la socialdemocracia se instaló la idea hace más de cien años acá de la separación de la Iglesia del Estado. Hoy menos del uno por ciento de la población es practicante, de lejos el índice más bajo de América Latina. Fíjese en el presidente Batlle y Ordóñez, ahí por los años veinte del siglo pasado. Era periodista además de presidente y en sus artículos siempre escribía la palabra dios en minúscula, nunca Dios en mayúscula.”

¿Usted es antirreligioso?

“Bueno, yo pienso que las religiones monoteístas le han hecho un mal a la humanidad de la puta madre. Han generado un fanatismo y una intolerancia en el fondo que se extiende al mundo político”.

¿Pero muchos dependen del consuelo que les ofrece la religión, especialmente en los países más pobres?

“De acuerdo. Lo entiendo perfectamente. Hay 4.200 religiones en el mundo más o menos, y más del 60% de la población mundial cree en algo. No, no es un factor para tirarlo a la basura. No, no, no. Y, además, aunque las religiones se usaron por el poder para aplastar, también ayudaron a vivir con un poquito de esperanza a los que no sabían qué comían mañana. Reconozco que es complicado, el tema. Las religiones pueden alentar el fanatismo, pero también pueden ser un freno”.

Hemos pasado en una hora y media de la filosofía, a la política, a la religión y sus paradojas. Apago mi grabadora, me levanto, Mujica se levanta y nos despedimos. Estoy a punto de dar media vuelta y dirigirme por un sendero barroso al coche que me llevará de vuelta a Montevideo cuando exclama: “Pero, ¡hermano! ¡No te ofrecí un trago! Sentate . Elegí algo de lo que tengo acá”.

Repaso la oferta, tan abundante como la de una coctelería neoyorquina, y señalo una botella de mezcal sin abrir. “Tiene buena pinta,” le digo. “Podés estar seguro de ello. Me la trajo el embajador de México”. Abre la botella y llena los vasos. Al rato los vuelve a llenar. Disfrutamos, con la grabadora siempre apagada, de lo que él llama la sobriedad feliz. Esto es Uruguay, donde Mujica me recuerda que se celebró el primer Mundial, y buena parte de la hora y media más que sigo en su cocina, hablamos –cómo no– de fútbol, el único terreno en el que sus compatriotas pierden la calma y se comportan con el mismo desenfreno, o más, que el resto de la humanidad. - José Mujica: “No hay nada más grande que la oportunidad de vivir” - John Carlin en  la vanguardia.

ABSÈNCIA DE DÉU

Mustafà Mond va tancar el llibre i es va recolzar en la seva butaca ....
- Una de les moltes coses del cel i de la terra sobre les que aquests filòsofs no van somiar va ser això (va moure la seva mà): nosaltres, el món modern. 
"Només es pot ser independent de Déu mentre s'és jove i afortunat, la independència no ens porta, segurs, a la fi.
"Bé, doncs nosaltres tenim joventut i fortuna fins al final. ¿Que es dedueix? Evidentment, que podem ser independents de Déu. "El sentiment religiós no compensa de totes les altres pèrdues". Però és que nosaltres no tenim pèrdues a compensar; el sentiment religiós és superflu. I ¿perquè buscar un succedani dels desitjos juvenils, quan els desitjos juvenils no ens falten? ¿Ni un succedani de distraccions, quan seguim gaudint de totes les antigues bagatel·les fins a la fi?. Quina necessitat tenim de repòs, si les nostres ànimes i els nostres cossos continuen delectant-se amb l'activitat? ¿Ni de consols, quan tenim el soma? ¿Ni d'alguna cosa immutable, quan hi ha l'ordre social?
- Creus llavors que no hi ha Déu?
- No; crec que molt probablement n'hi ha.
- Per què, llavors ...?
Mustafà Mond el va detenir.
- Però es manifesta de diverses maneres als diversos homes. En els temps premoderns es manifestava com l'ésser que es descriu en aquests llibres. Ara ...
-¿Com es manifesta ara? - Va preguntar el Salvatge.
- Bé; es manifesta com una absència; com si no existís en absolut.
- Culpa de vostès.
- Digui culpa de la civilització. Déu no és compatible amb les màquines i la medicina científica i la felicitat universal. Cal escollir. La nostra civilització ha escollit les màquines i la medicina científica i la felicitat. Per això he de guardar aquests llibres tancats a la caixa de cabals. Són pura immundícia. La gent s'escandalitzaria si ....
El salvatge el va interrompre:
-Però ¿no és natural sentir que hi ha Déu?
- El mateix podria vostè preguntar-se si és natural tancar els pantalons amb cremallera - va dir l'Inspector sarcàsticament -, Em recorda un altre dels antics, anomenat Bradley- definia la filosofia com la invenció d'una mala raó per al que creiem per instint. ¿Como si es cregués res per instint! Un creu les coses perquè ha estat condicionat per creure-les. Inventar males raons per al que es creu per altres males raons: tal és la filosofia. La gent creu en Déu perquè ha estat condicionada per creure en Déu. —
Però no és natural sentir que hi ha un Déu? —El mateix es podrà preguntar si és natural tancar els pantalons amb cremallera—va dir l'Interventor sarcàsticament—. Em recorda un altre dels antics anomenat Bradley. Definia la filosofia com la invenció d'una mala raó per allò que creiem instint. Com si tot es cregués per instint! Un creu les coses perquè ha estat condicionat per creure-les. Inventar males raons per allò que es creu per altres males raons: tal és la filosofia.
La gent creu en Déu perquè ha estat condicionada per creure en Déu.
—Però tot és el mateix—va insistir el Salvatge—és natural creure en Déu quan estem sols, completament sols, a la nit, pensant en la mort…
—Però la gent ara mai no està sola—va dir Mustafà Mond—. La induïm a odiar la solitud i arreglem les seves vides de manera que gairebé els és impossible estar sols alguna vegada.
El Salvatge va assentir ombrívolament. A Malpaís havia patit perquè ho havien aïllat de les activitats comunals del poble; al Londres civilitzat patia perquè mai no aconseguia escapar a les activitats comunals, mai podia estar completament sol. —Recorda aquell fragment del Rei Lear? —va dir el Salvatge, per fi—: “Els déus són justos, i converteixen els nostres vicis plaents en instruments amb què castigar-nos; el lloc abjecte i ombrívol on et va concebre et va costar els ulls”, i Edmundo contesta, recordi-ho, quan està malferit, agonitzant: “Has dit la veritat; és cert. La roda ha fet tota la volta sencera; i aquí estic”. 
Què em diu això? No sembla que hi hagi un Déu dirigint les coses, castigant, premiant? 
—Bé? —va preguntar l'interventor alhora—. Podeu permetre qualsevol nombre de plaers agradables que vulgui amb la nora, sense córrer el risc que li tregui els ulls l'amant del seu fill. “La roda ha fet tota la volta sencera; i aquí estic”. Però, on estaria Edmundo actualment? Estaria assegut en una butaca pneumàtica, cenyint amb un braç la cintura d'una noia, mastegant un xiclet d'hormones sexuals i contemplant el sensorama. Els déus són justos. Sens dubte. Però el codi legal és dictat, en última instància, per les persones que organitzen la societat. La Providència rep ordres dels homes.
—Està segur? —va preguntar el Salvatge—. Està completament segur que Edmundo, a la seva butaca pneumàtica, no ha estat castigat tan durament com el ferit que es dessagna fins a morir? Els déus són justos. ¿Que potser no han emprat aquests vicis de plaer com a instrument per degradar-lo? —Degradar-lo de quina posició? Com un ciutadà feliç, treballador i consumista de béns, és perfecte. Per descomptat, si tria com a punt de referència un altre diferent del nostre, potser pugui dir que ha estat degradat. Però vostè ha de seguir fidel a un mateix joc de postulats. No pot jugar a Golf Electromagnètic seguint el reglament de Pilota Centrífuga. —Però el valor no rau en el caprici particular —va dir el Salvatge—. Es conserva l'estima i la dignitat perquè és tan preciosa en si mateixa com als ulls de qui l'aprecia.
—Vinga, vaja —va protestar Mustafà Mond—. No li sembla que això ja és massa lluny? —Si vostès es permetessin pensar en Déu, no es permetrien a si mateix deixar-se degradar pels vicis plaents. Tindrien una raó per suportar les coses pacientment, i fer-les amb valor. Ho he vist amb els indis. —No ho dubto —va dir Mustafà Mond—. Però nosaltres no som indis. Un home civilitzat no té cap necessitat de suportar res que sigui seriosament desagradable. I quant a fer coses, Ford no vol que aquesta idea penetri en la ment de l'home civilitzat. Si els homes comencessin a obrar per compte seu, tot l'ordre social seria trastornat.
—I en què queda, doncs, la resignació? Si vostès tinguessin un Déu, tindrien una raó per a la resignació. —Però la civilització industrial només és possible quan no hi ha resignació.
Cal autosatisfacció fins als límits imposats per la higiene i l'economia. Si no, les rodes deixarien de girar. —Vostè tindria una raó per a la castedat! —va dir el Salvatge, enrojolant-se lleugerament en pronunciar aquestes paraules. —Però la castedat vol dir passió, la castedat vol dir neurastènia. I la passió i la neurastènia comporten la inestabilitat. I la inestabilitat significa, alhora, la fi de la civilització. Una civilització no pot ser duradora sense gran quantitat de vicis plaents. —Però Déu és la raó per a tot allò que és noble, bell i heroic. Si vostès tinguessin un Déu... —El meu jove i estimat amic —va dir Mustafà Mond—, la civilització no té cap necessitat de noblesa ni heroisme. Totes dues coses són símptomes d'ineficàcia política. En una societat degudament organitzada com la nostra, ningú no té la menor oportunitat de ser noble i heroic. Les condicions s'han de fer del tot inestables abans que sorgeixi aquesta oportunitat. On hi ha guerres, on hi ha una dualitat de lleialtats, on hi ha temptacions per resistir, objectes d'amor pels quals lluitar o defensar, és evident, la noblesa i l'heroisme tenen algun sentit. Però actualment no hi ha guerres. Es prenen totes les precaucions possibles per evitar que qualsevol pugui estimar massa una altra persona. No hi ha la possibilitat d'escollir entre dues lleialtats o fidelitats; tots estan condicionats de manera que no poden fer res més que el que han de fer. I el que un ha de fer resulta tan agradable que es permet el lliure joc de tants impulsos naturals, que realment no hi ha temptacions que hom hagi de resistir. I si alguna vegada, per algun desafortunat atzar, passés una mica desagradable, bé, sempre hi ha el soma, que ens pot evadir de la realitat. I sempre hi ha el soma per calmar la nostra ira, per reconciliar-nos amb els nostres enemics, per fer-nos pacients i soferts. En el passat, aquestes coses només podien aconseguir fent un gran esforç i després de molts anys de dur entrenament moral. Ara, vostè es pren dues o tres rajoles de mig gram, i està llest. Ara qualsevol pot ser virtuós. Un pot portar almenys la meitat del seu moralitat a la butxaca, dins d'un flascó. El Cristianisme sense llàgrimes: això és el soma. —Però les llàgrimes són necessàries. No recorda què diu Otel·lo? “Si després de cada tempesta vénen tals calmes, tant de bo els vents bufen fins que despertin la mort”. Hi ha una història que un dels ancians indis solia explicar-nos, sobre la Donzella de Màtsaki. Els joves que volien casar-s'hi havien de passar-se un matí cavant al seu hort. Semblava fàcil; però en aquell hort hi havia mosques i mosquits màgics. La majoria dels joves, simplement, no podien resistir les picades i la coïssor. Però el que va aconseguir suportar la prova, es va casar amb la noia. —Molt bonic. Però als països civilitzats —va dir l'Interventor— es pot aconseguir les noies sense haver de cavar-hi; i no hi ha mosques ni mosquits que li piquin a un. Fa segles que ens en deslliurarem. El Salvatge va assentir. —Es van lliurar d'ells. Sí, molt propi de vosaltres. Deslliurar-se de qualsevol cosa desagradable en lloc d'aprendre a suportar-la. “En tot cas, és més noble suportar a l'ànima les pedrades o les fletxes de la mala fortuna, o bé prendre les armes contra un mar de pesars i oposar-s'hi fins al final...” Però vostès no fan ni una cosa ni una altra. Ni pateixen ni lluiten. Es limiten a abolir les pedrades i les fletxes. 
En un moment de la conversa, Mustafà Mond li pregunta al salvatge. Vostè sap el que és un filòsof? 
- Un home que somia amb menys coses de les que hi ha als cels i a la terra, contesta el Salvatge.  UN MÓN FELIÇ - ALDOUS HUXLEY (Fragment)
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO