Sosté monzó: Si tot ha anat com estava previst, abans d'ahir hi va haver al Congrés debat a partir d’una proposta de Ciutadans que neix de les denúncies que hi ha aquestes últimes setmanes sobre el suposat adoctrinament dels alumnes als centres escolars de ­Catalunya. Bé, no sols de Catalunya ­perquè, segons ells, també n’hi ha a les Balears i al País Valencià (Comunitat Valenciana, perdó). Exigeixen “responsabilitats disciplinàries” als directors i els professors “per la realització d’actuacions d’adoctrinament de l’odi nacionalista”. Ofereixen als denun­ciants “protecció adequada, inclòs l’anonimat”, perquè no pateixin les represàlies i la fustigació dels bàrbars quadribarrats. Com es va comprovar al vídeo que Espejo público d’Antena 3 va emetre la setmana passada sempre hi ha a punt figurants de Societat Civil Catalana i Ciutadans disposades tant a denunciar aquests actes terribles com a, en un altre vídeo, explicar que ja han fet dues carreres i busquen feina.

Segons els del partit carabassa, hi ha col·legis on els professors expliquen que “els guàrdies civils i els policies [espanyols] són dolents” i els “únics bons són els mossos”. En d’altres, els nens de set anys escenifiquen contes on al final “es mata el rei i els policies dolents”. Com als putxinel·lis, vaja. Hi trobo a faltar un putxinel·li fent de dimoni amb tricorni al cap. La presidenta de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares de l’Alumnat dictamina que “s’ha de respectar el no parlar als alumnes de política, almenys mentre siguin a l’educació obligatòria”.

Jo vaig ser adoctrinat durant tots els anys que vaig anar a l’escola i a l’institut. Ja s’ho poden imaginar: havent nascut el 1952, vaig tenir classes de Formación del Espíritu Nacional setmana rere setmana, any rere any. Treia molt bones notes, per cert. Al pati, cada matí a les 9, em feien formar amb la resta d’alumnes, perfectament alineats, mentre hissaven la bandera espanyola, l’ornitològica, i sonava l’himne d’Espanya. També em van fer aprendre el Cara al sol. Encara me’l sé de memòria. ¿Va servir de gaire tot aquell adoctrinament nacionalista? Em sembla que no, perquè a mitjans dels seixanta vaig passar a ser abduït per unes altres conviccions, les úniques que, segons els carabasses, abdueixen. Tenia catorze o quinze anys, començava a descobrir el món que hi havia més enllà de la infantesa i les consignes ofi­cials, llegia sense parar i rumiava: sobre l’existència, sobre la mort, sobre la pintura, el je-ne-sais-quoi i aquest país on, sense demanar-ho, havia nascut. Va ser així com em vaig abduir, jo a mi mateix, en un acrobàtic exercici d’autoabducció. Infinitament menys espectacular, evidentment, que el de l’estatunidenca Bettina Aguilera, candidata al Congrés de la Florida pel Partit Republicà, que la setmana passada va parlar amb Asso­ciated Press i explica que quan tenia set anys la van abduir tres alienígenes rossos, semblants al Crist Redemptor de Rio de Janeiro, que se la van emportar a una nau espacial i després la van deixar anar. Cosas veredes.

QUIM MONZÓ - LA VANGUARDIA

Val més desestresarse per la via de la conyeta, tan catalana, a Està passant han fet un vídeo parodiant el de l'ANC que com diu Toni Soler, no podem criticar perquè és dels nostres, que si no. El vídeo #HelpRajoy comença a partir del minut 5:52. No us el perdeu. Ah! i recordeu: 'Contra el mal, la hormiga atómica'


Rela­cionar els incendis de Galícia amb el compte enrere del conflicte entre els governs d’Espanya i Catalunya es veia a venir, i precisament va venir en un tuit d'un rar especímen de la política com és Esteban González Pons. El PP no ha tingut una bona setmana. La patxorra exhibida per Mariano Rajoy, que va contribuir a calmar el cap de setmana, va ser sabotejada per la actitud incontinent de Pablo Casado relacionant Companys amb Puigdemont i per Xavier García Albiol, que va passar per Preguntes freqüents amb l’única intenció de mostrar un vídeo lamentable que, segons ell, confirma el malèfic adoctrinament de les escoles catalanes. Un video que es d'una escola de Cambrils on varen escenificar el setge de la vila per Felip II allà pel mil cinc-cents. A tot això no sé si acabaran d'aplicar l'article 155 que ningú sap exactament com s'aplica, el que vol dir que el Pp l'aplicarà com li surti de les gònades. 
La noticia bona és que un bruixot fantasma se n'ha anat a Navarra, i que millor no tenir l'assegurança a Segur-Caixa, no semblen de fiar. Per cert, nomès és una pregunta que em faig: Suposem que ja tenim la República, ha passat un temps i tot funciona amb normalitat i moltes Empreses han tornat: El Govern pot nacionalitzar la Caixa?. Em sembla que ganes no els n'hi deuen faltar.
Diuen desde la premsa de Madrid que la Fiscalia va a per Trapero, compte, jo m'ho pensaria dues vegades o tres, molt de compte amb anar inflant gónades de segons qui, que no està sol. Mentre, el creuer animat tu-tu que ens costa 300 mil euros diaris de moment no s'en va, a no se que deixi de surar un dia d'aquests. Podrien sortir cada dia a donar un tomb pel port con si d'una golondrina es tractés, almenys els uniformats no s'avorririen tant, fins i tot els podrien portar a menjar una paelleta a Cambrils.
En tota aquesta pandemia que sembla serà la República de Catalunya, i tots aquests missatges de la por, d'empreses que s'en van, el PIB que decreix, el turisme que baixa, etc etc, diria que l'autèntica por, el pànic, és que el problema no seria per Catalunya sinó per Espanya, ja ho deia Victoria Prego, no se si amb aquesta intenció. Passaran coses, i no totes seran dolentes, i més d'un s'haurà d'empassar les seves paraules, els seus propis vòmits, espero no ser jo.

Acudit del partisà búlgar, o l'aplicació del 155 llegint Víctor Canicio

"Un heroic partisà búlgar de la Segona guerra mundial escriu en el seu diari:

Dilluns - Avui hem desallotjat del bosc als feixistes.
Dimarts - Avui els feixistes ens han desallotjat del bosc.
Dimecres - Avui hem desallotjat novament del bosc als feixistes.
Dijous - Avui els feixistes ens han desallotjat novament del bosc.
Divendres - Avui hem combatut tot el dia al bosc.
Dissabte - Avui el guàrdia forestal ens ha desallotjat del bosc, a nosaltres i als feixistes."

Ja ho va dir Estanislao Figueras, en la seva espantada:

«Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros»


victor canicio - el día menos pensado

El poble patia, des de feia molts anys d'una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot arreu construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l'aigua de l'embassament havia de colgar el poble i l'enterraria per sempre més. Van ser uns temps molts durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i se'ls va fer saber que en el termini de dos anys -els que calien per acabar la presa-, seria construït un poble nou, i que, arribat el moment d'abandonar el vell, pagarien a cadascú tot allò que l'aigua s'engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien com a indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.

En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió i l'alegria -entreviades tanmateix d'una certa tristor-; van començar els somnis, les esperances, els projectes, i va començar també la nit d'amor del coix Silveri ...

-Qui m'havia de dir que em donarien cinquanta mil pessetes per aquesta pelleringa del vell Basili! -caboriejava el coix Silveri mentre pujava pel carreró de la Cresta, camí de casa seva-. Cinquanta mil pessetes!

Es va aturar un moment a mig carreró. La xifra l'enlluernava, encisadora.

-Cinquanta bitllets dels grossos!

Tres portes més amunt, el gos de can Nicasi, lligat a la roda del carro, va bordar amb ràbia i va esgaiar el silenci nocturn; un gat esfereït es va esmunyir arran de paret per la cantonada de la botiga de Pons. Silveri, capficat, va continuar la pujada.

-I jo, que no volia altre sinó que el vell rebentés. Com més aviat millor. Ara resulta que me’n donen un dineral! Un dineral per un carnús de més de setanta anys que no pot ni moure's! D'això se'n diu un bon negoci... Mai no saps per on t'ha de venir la sort, diuen, i és una bona veritat! Mira per on, el vell val una fortuna. Però, cony!, ara que hi penso, també haurien pogut fer això quan la sogra encara era viva! Ara serien cinquanta mil peles més! Tanmateix la bruixa es va morir a temps, per fer-me l'arquet. I diria que a propòsit, si no fos que aleshores ningú, ni ella que semblava ensumar-ho tot, no sabia el que havia de passar. Redéu!
-És que li ha anat ben prim! Si encara deu estar calenta... Malaguanyada vella! I com deu riure, la bruixa, ensenyant les genives esdentegades, si ara em pot veure. “No cobraràs els meus ossos, Silveriet!”. deu pensar. De tota manera, encara en trauré un bon pessic: cinquanta mil del vell, cinquanta mil per la meva dona, cinquanta mil per cadascun dels tres nois i cinquanta mil de mi mateix. Això fan... A veure...

Silveri es va parar i va fer comptes lentament, amb els dits:

-Cent mil... dues-centes mil... Tres-centes mil pessetes!

Es va quedar embadalit. Tres-centes mil pessetes!

Això volia dir moltes quinzenes de treball a la mina, centenars de dies al ras palejant carbó, milers d'hores d'engolir pols de lignit, i d'escopir-lo. I ara li arribarien tots aquells diners de cop, sense haver d'esllomar-se per guanyar-los, Com un miracle...
-El primer que faré, en cobrar-les, serà comprar una televisió, més grossa i més bonica que la de la meva cunyada! Així no haurem d'anar sempre seguit a casa d'ella a veure les pel·lícules, el mateix que si anéssim a demanar caritat! A més, ja n'estic fart que sempre donin entendre a la meva dona que el seu marit és encarregat de la mina i jo només un peó de mala mort, que ell guanya un bon sou, que nosaltres no tenim mai un ral i que ni la casa on vivim és nostra. És que la sang se'm fa agra només de veure-la! L'escanyaria! Si jo hagués pogut anar a estudi com el seu home ja en parlaríem, però no he tingut altre déu que pencar des que vaig néixer...! Ah, però ara les coses canviaran! Ells, que viuen sols, només cobraran cent mil pessetes... Això els courà! A veure si la ràbia els rebenta el fel! Tanmateix, encara em queden dos anys de rosegar-me els punys!

La gossa Flor, que l'havia sentit arribar des de la porta de casa, va eixir a rebre'l i li va fregar les cames.

-Passa fora!

Li va engegar una puntada de peu, i l'animal, adolorit, va fugir entre nyagols.

-Dos anys és molt temps. Molt! I el vell no està gaire catòlic, sobretot des que vam enterrar la vella. Es passa el dia assegut a la cadira, sense dir paraula, com si no tingués llengua! Mira que si arriba a morir-se fotrem una bona jugada: cinquanta mil peles al clatell! A més i més, aquesta tarda no feia altra cosa que tossir. He d'avisar el metge; que se'l miri i, si convé, que li doni la penicil·lina o el que calgui! Ha d'aguantar com sigui fins al dia que ja m'hauré embutxacat els diners... És clar que, això, no ho puc dir a la dona... A fi de comptes, el vell és el seu pare, i comprenc que li tingui voluntat... Dos anys! Avui l'haurien d'enfonsar, el poble!

Va entrar al pati de casa. El vell Basili dormia a l'habitació de la planta baixa que donava a l'entrada; Silveri s'hi va acostar i va parar l'orella: al cap d'una estona va sentir la tos tova del seu sogre i va moure el cap amb preocupació. Va estar a punt d'entrar, però s'ho va repensar i va emprendre escales amunt, cap al primer pis.

-Val més que no s'adoni que em preocupo massa per ell. Sap que mai no l'he pogut pair, i massa interès per part meva... Al capdavall, les cinquanta mil pessetes que cobraré per ell, a dreta llei són seves. I en pot fer el que vulgui. D'això, valdrà més que se n'encarregui la Joana, que és la seva filla...

De sobte es va aturar a mitja escala, trasbalsat per una idea que li havia passat pel cervell com un llampec. Agafat a la barana de fusta va cavil·lar una llarga estona.
-Com no hi he pensat abans! Aquesta serà una bona jugada...

I va acabar de pujar els graons que li faltaven, ranquejant d'aquella cama que les rodes d'un vagó carregat de carbó li havien desgraciat dotze anys enrera...

Dins l'habitació a les fosques, la dona, ajaguda al costat d'ell, damunt el llit, l'escoltava.

-En poques paraules -va acabar Silveri-. El dia que marxarem del poble ens donaran cinquanta mil pessetes per persona. M'entens? Cinquanta mil pessetes! És a dir, que a nosaltres, que som sis a casa, ens en pertoquen tres-centes mil.

Va callar. A les fosques endevinava la cara de la dona, la seva expressió submisa i resignada de sempre.

-Això són molts diners, Joana. Podrem fer moltes coses. Pensa, pensa... !

Silveri va abaixar la veu:

-Però encara en podrem treure més... Això, no ho faran fins d'aquí a dos anys... No m'entens, Joana? Fins d'aquí a dos anys...

La dona es va estremir quan la mà de Silveri va començar a buscar-li els pits.

-Ells han dit que pagarien aquests diners per cada membre de la família. És el tracte. En tot aquest temps que falta podríem tenir un altre fill... Pensa quin munt de diners...!

Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament.

-Seran cinquanta mil pessetes més, Joana... Cinquanta mil pessetes... -li repetia Silveri a l'orella...

històries de la mà esquerra
un conte de Jesús Moncada

- Els presidents d'Òmnium Cultural i l'ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, durant la protesta davant de la Conselleria d'Economia -
L'auto d'ingrés a la presó dels líders de l'ANC i Òmnium, dictat per la jutge Lamela, em produiria vergonya si no fos perquè prima en mi el sentiment d'injustícia i la sensació d'estar assistint de nou a una utilització creativa del Dret per aconseguir que uns fets encaixin a cop de mall a un tipus delictiu per després donar traços gruixuts i cobrir l'expedient per justificar un ingrés preventiu a la presó.
No és una qüestió en absolut política. No hi ha presos polítics a Espanya. Ara, tampoc. Sí hi ha hagut i hi haurà errors judicials i voluntarismes a l'hora d'interpretar la llei. No és la primera vegada que això passa a l'Audiència Nacional. No és un secret que a l'Audiència Nacional de vegades algunes resolucions tiren per les costures, encara que jo no m'estranyo perquè fa molt que un vell magistrat em va explicar el paper tan fonamental que la Casa tenia per al manteniment i sosteniment de l'Estat.
La raó d'Estat també va moure injustes accions contra l'entorn d'ETA, algunes de les quals van ser finalment desautoritzades, però la presó se l'havien mamat, escolti. Només els vaig a esmentar el cas Egunkaria, en el qual es va dictar presó preventiva per a cinc persones i es va tancar un diari perquè després en una dura sentència quedés clara la vulneració constitucional que va suposar el tancament i es proclamés l'absolució de tots els implicats. També el tancament d'Egin va ser considerat il·lícit i la defenses portaven anys clamant per la "trampa jurídica" que va fer Garzón. I així podria posar més exemples. 
Només que en aquells anys molts van considerar que la finalitat última d'acabar amb ETA i amb la seva lluita per la independència justificava tapar-se una mica els nassos i el mateix sembla que està començant a passar ara amb l'intent secessionista català. És el camí de l'excés, ho advertia diumenge i ja és aquí.
Per això potser havia tant d'interès en portar aquest assumpte a l'Audiència Nacional fent un puntes de coixí, passant pel Codi Penal del franquisme, per convertir en competent a un tribunal els magistrats en ple ja van determinar el 2008 que no eren competents per a aquest delicte. 
És veritablement prodigiós. Per això potser no s'ha investigat per aquest cas a ningú més amunt dels líders socials i els Mossos, perquè qualsevol altre responsable per sobre d'ells estaria aforat al TSJC i comportaria la pèrdua de la ja oscil·lant competència. Costures aquestes molt tirants, però no són les úniques.
Té Lamela que apuntalar la sedició, on molts veuen altres delictes com desordres públics, danys i altres, i en això empra part del seu acte. Així en la resolució es relata com, Cuixart i Sánchez, van actuar a la manifestació "alçant-se com els seus promotors". Calia ficar el verb alçar encara que fos amb calçador per anar construint el tipus de la sedició. Aquest "alçar-se pública i tumultuàriament". Així que la jutge els alça com a promotors, encara que falti amb això al castellà, ja que cap d'ells es va erigir com a promotor de la manifestació en aquell moment sinó que venien sent-ho des de fa anys. El de tumultuàriament suposo que s'avala per les vegades que la magistrada es refereix als ciutadans en l'acte cridant-los "la massa" "la multitud" i altres sinònims per designar els manifestants. Però quan alguna cosa no encaixa convé reblar amb poca finesa perquè entri en el buit degut.

Així llegim paràgrafs extremadament sucosos per il·lustrar un delicte de sedició que ens relaten com "encara que les crides a les concentracions anaven acompanyats de la sol·licitud que la concentració fos pacífica, no es va remetre cap missatge ni es va comunicar a la massa de cap manera que no es violentessin els vehicles oficials". Ja ho saben els futurs convocants de manifestacions: no oblidin amb la convocatòria recordar que la manifestació és pacífica, que no es salti sobre vehicles, no es cremin contenidors, no escupin als policies i no posin un etcètera ja que qualsevol acció comesa per persones fora del seu control que no estigui inclosa i advertida en la convocatòria li podria complicar la vida.
Una vegada que es força el gens clar nexe entre el tipus objectiu i les accions que es relaten, es construeix també amb encert de volatiner l'ànim subjectiu que va moure els manifestants ja que la resistència era "un mitjà per assegurar la celebració del referèndum i amb això de la proclamació de la república independent de Catalunya". Una cosa tan directament inferible, dit amb total ironia, que a hores d'ara encara no sabem realment si va succeir.

I acabat l'edifici feble de la sedició que va tenir lloc aquest dia -doncs només s'investiga aquí que va passar el 20 i 21 i no cap altra cosa- es passa a considerar que tots dos activistes han d'ingressar a la presó perquè en el seu cas es dóna no una de les causes constitucionals per decretar-la 'sinó les tres'. Per a què ens quedarem curts. Hi ha risc de fuga dels Jordis perquè "les penes són molt altes". Espero que no fiquin ara els jutges d'Espanya com preventius a tots els que se'ls reclamen penes altes de presó. A més "hi ha risc de destrucció de proves" tot i que no es realitza en l'acte el més mínim esforç per motivar aquesta qüestió atès que ha de tractar-se de les proves dels presumptes comesos el dia 20 i 21 -no de res més- i no s'assoleix a veure quins puguin ser. Podria la magistrada haver-se molestat a il·lustrar-nos. Finalment, també considera que en els Jordis hi ha risc de reiteració delictiva perquè, diu Lamela, ja han demostrat que "han portat a terme de forma contínua i reiterada activitats de col·laboració activa i necessària en relació amb la concentració de persones dirigida a aconseguir per vies il·legals la independència", o sigui, el que ve sent convocar la penya per manifestar-se, quedant clar que aquí el que preocupa és que puguin tornar a treure a la gent al carrer més enllà que això constitueixi un acte de sedició o no. Espero ansiosa el recurs dels advocats de Cuixart i Sánchez. Vull que la Sala penal es pronunciï sobre la competència de l'Audiència Nacional en el delicte de sedició i sobre la motivació de la decisió d'arrabassar a banda i el més preuat per a un ésser humà que és la llibertat. Em consta que altres jutges de l'Audiència Nacional no haguessin dictat aquest acte mai. 
Confio en el sistema així que vull veure quan i com per això. Em van ensenyar que quan un jutge té algun dubte, el més mínim, sobre la necessitat absoluta d'empresonar preventivament a algú és el seu deure deixar-lo en llibertat. I no hi ha necessitat. Cap. La Justícia pot imposar-se sense forçar els límits, per la seva plena facultat per fer-ho. - Elisa Beni - eldiario.es

Comparteixo fil per randa el que escriu Elisa Beni, llevat que per a mi Cuixart i Sánchez són presos polítics.

La frase diu - i en llatí - que l'águila no caça mosques. Jo no sé si, realment, en caça o no. Però, posat que no en cace, queda per aclarir si això és cosa de desdeny o d'incapacitat. S., 6 gener

Algú va dir: 'És impossible que un assaig siga massa breu'. Potser, L'assaig perfecte seria aquell que constàs d'una sola paraula. De la paraula 'assaig', només, per exemple.  E., 13 agost

La guerra de Troia no deixa d'ésser estúpida pel fet d'haver estat cantada per Homer. Potser resulta més estúpida i tot, si bé es mira, a conseqüéncia d'això. S., 6 març

No convé incórrer en extremositats. Serà també un error de mètode, en els historiadors, negligir la importancia dels nassos. El de Cleopatra o - ja metafòricament - el de Toynbee.  V., 20 març

Hi ha qui, a força de creure's poeta, acaba essent-ho, i  essent-ho de veres- Per exemple: Byron, Mallarmé, en part Rilke, potser Valéry...  S., 5 abril

Aquestes Indagacions Possibles de Joan Fuster del 1957, són extretes d'un llarg diari, no massa intim en realitat, que Fuster porta d'ençà d'uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment mig per avorriment. Es tracta d'apunts inconnexes, variats, lleugers, que no tenen més pretensió que d'haver servit com a exercici meditador.

Explica Fuster: Tant o més que el desig d'exposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, m'agradaria que s'hi veiés l'esquema d'unes indagacions possibles: perspectives, suggeréncies i subrallats que encaminen al meu lector a preocupar-se d'allò que a mi m'ha preocupat.

A Espanya l'estat de dret es defensa escanyant l'estat de dret. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de l'ANC i Òmnium Cultural respectivament, van animar el 20 de setembre una concentració davant la conselleria d'Economia després que la Guàrdia Civil hagués atacat, en el seu fallit intent d'impedir el referèndum de l'1-O, les institucions catalanes detenint una quinzena de persones i fent una quarantena de registres. La concentració va acabar sense cap incident quan ells, després de moltes crides a la calma, van demanar que es dissolgués. El fiscal general, a les ordres directes de Mariano Rajoy, va querellar-s'hi, i ara són a la presó per sedició. El major Trapero i la intendent Laplana se'n van escapar per poc.... continuar llegint.

AFEGITÓ - Amb Trapero no han gosat, no s'han atrevit, i és que en el fons són uns covards, i han tingut por de les conseqüencies, com si les detencions de Cuixart i Sánchez no en portaran. La deriva és perillosa i Puigdemont nomès té dues sortides, o es rendeix sense condicions, o fuig endavant i proclama la República. Qualsevol de les dues decisions serà dolenta pels ciutadans de Catalunya, per tots els ciutadans de Catalunya, i això ja us asseguro que a Rajoy i Saenz de Santamaria no els hi perdonarem mai, i tard o d'hora pagaran per tot el que han fet i faran. Potser és arribada l'hora de començar a fer la truita.

Pa mear y no echar gota - España es elegida para un puesto en el Consejo de Derechos Humanos de la ONU. Deu ser per la brillant acció de la Guardia Civil a Ceuta disparant bales de goma contra els inmigrants o les 'concertinas' a les tanques de Ceuta i Melilla. Quina vergonya de Govern i de Guardia Civil. I quina vergonya inútil la ONU que els ha escollit.

Aquest diumenge passat vaig sortir amb la bicicleta, feia dies que no ho feia, amb el temps m'he tornat cada vegada més còmode i fins que no albiro bon temps no surto (ni massa fred ni massa calor), deixem-ho en que no tinc ganes de passar fred o calor sense cap necessitat.
En aixó d'anar en bicicleta haig de dir que no batré mai cap rècord de velocitat atès vaig molt poc a poc, badant i tafanejant el paisatge, fins a extrems que hom diria que un dia cauré de la bici donada la lenta cadència del pedalejar, com si d’aquells quadres victorians amb aquelles dames en bicicleta pel camp es tractés.
M’agrada observar com va canviant el paisatge i fins i tot tinc el costum de retratar el mateix lloc diferents èpoques de l’any per observar els canvis, com és el cas de la fotografia que encapçala aquest text. Just aquí, és on em vaig aturar a esmorzar aquest diumenge passat, mentre observava la natura que m’envoltava.
El sol acababa de treure el nas per sobre dels arbres i queia sobre els pins del davant meu. No hi havia la lleugera boirina que es produeix en haver-hi humitat, però sempre es produeix una lleugera reverberació en la sortida del sol sobre el paisatge que provoca els raigs de llum travessant les boires. Reconec que m'embadaleixo molt davant la natura, no ho puc evitar, em té fascinat. Tot està perfectament estructurat i té un sentit concret, no hi ha res que sobri ni que falti, fins i tot nosaltres com a element distorsionant podem arribar a encaixar dins el paisatge. Cada arbre, cada herba, cada flor, cada insecte o tros de terra té una funció dissenyada exactament per crear un tot imperfectament harmònic. Aquesta petita meravella que és la natura en despertar de vell nou cada dia sempre em sorprèn i sovint dubto. No pot ser tot aixó producte de la casualitat, ni tan sols de la causalitat. Ha de haver-hi un creador (no Déu, ni Alà, ni no se qui. Siguem seriosos) Algú o alguna cosa ha d’haver-hi que ha decidit crear tot aquesta equilibrada i sofisticada posada en escena que amb nosaltres inclosos és la naturalesa. Des de la senzilla complexitat d’una flor a la sofisticació d’un cos com el nostre, hi ha un conjunt perfectament estructurat que es complementa. No pot ser casualitat ni causalitat la bellesa d’una au en arrencar el vol davant meu i aixecar-se majestuosa retallant-se en el cel blau. Però tot plegat fou un miratge, un soroll eixordador em va treure de la meva platònica abstracció, un element que no encaixava gens en aquesta imatge idíl·lica que m’estava projectant. Tres motos a tota pastilla em feren tornar de cop a la terra. 

Ja ni al bosc es pot embadalir un.

Per més que l'APM ja va ser concebut el 1994 com una manera de denunciar l’anticatalanisme que contenia una part no menor del suposat periodisme elaborat a Madrid (i, per tant, un ja no s’estranya de res), diu l'Antoni Bassas A L'Ara, aquests dies estem assistint a una injecció de dosis massives de violència verbal i mentida al discurs públic. Quan en l’era de la comprovació immediata dels fets, tot un ministre d’Exteriors declara que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà, no hi ha dubte que el govern espanyol està deshumanitzant la societat catalana a fi i efecte d’entrar-hi a sac sense problemes de consciència. Així actua la propaganda de guerra. El govern espanyol i els mitjans coordinats estan narcotitzant la població per deixar-la en allò que Sartori en va dir “ignorància armada” amb els poders de l’Estat. I per suposat l'impresentable del bigoti ranci i ulleres mal col·locades, no dimitirà, no serà cessat i 'por supuestísssimo'... no es disculparà. Dastis de plasti.
Nomès el podria mig disculpar, que com l'homenet és prou ignorant, en fer les declaracions a la Televisió francesa, patis la síndrome de la folclòrica, que ve de quan alguna dama de la copla feia declaracions públiques a Sudamerica, pensaba que aqui no arribarien; síndrome per cert. que ZP tambè va patir més d'una vegada.