BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

15 de desembre 2017

UNES OBRES D'ANADA I TORNADA


Encara que ho sembli, aquesta noticia no és de elmundotoday, tot i el seu surrealisme, sembla certa, almenys així la publiquen a el diario.es.

La Generalitat ha presentat un segon recurs en què demana la "devolució" de les 43 obres de Sixena al Museu de Lleida. Un recurs que compta amb l'autorització del ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, per recuperar les obres que van sortir del Museu el passat 11 de desembre de camí a Aragó. Segons publica El Heraldo de Aragón, en el seu recurs el titular de cultura sol·licita la devolució de les obres "per haver sortit sense haver-se respectat el procediment legalment establert".
Com ja van fer en el primer recurs, els serveis jurídics catalans critiquen l'actuació del magistrat del jutjat d'Osca que va autoritzar l'entrada al Museu dilluns passat. Unes mesures que consideren "injustes i desproporcionades" en permetre l'ús de la força per emportar-se les obres. El lletrat de la Generalitat titlla d'extraordinària actuació fora dels horaris habituals d'intervenció, i considera que els funcionaris del Museu no eren "mereixedors" del tracte a què van ser sotmesos. "Acordar la utilització de la força contra aquest museu públic i els seus funcionaris resulta incomprensible", apunten. 

Ai quan se n'assabenti el germà del Méndez de Vigo, se va a armar un follón que zu vais a enterá. I al Lamban li pot agafar un cobriment de cor. Pero que ningu s'esveri ni es posi massa content, suposant que suposéssim que ja és molt suposar que les 43 obres que ara romanen al Monestir de Sixena tornessin al Museu de Lleida (la torre d'aire condicionat no cal), més d'hora que tard tornaran a Sixena de nou, i així hauran superat el rècord de Dalí traslladat tres vegades. I és que és ben cert que des que el varen desenterrar, a aquest país pasen coses molt surrealistes.

L'ESSÈNCIA DE LA HISTÒRIA


Una nació aconsegueix la preeminència i la conservació mentre accepta convencions ineptes i s'omple de prejudicis sense prendre'ls com a tals. Quant les anomena pel seu nom, tot queda desemmascarat, compromès.
Voler dominar, representar un paper, fer la llei, comporta una forta dosi d'estupidesa: la Història, en la seva essència, 'és estúpida... Prossegueix, avança, perquè les nacions liquiden els seus prejudicis un rere l'altre. Si totes prescindissin d'ells al mateix temps només quedaria una benaurada disgregació universal. - EM.CIORAN

14 de desembre 2017

CONDEMNATS A ENTENDRE'S


Quan despertem el 22D, el dinosaure del 155 seguirà aquí i Catalunya continuarà dividida en dues meitats i cap d'elles deixarà d'existir. Estan condemnades a entendre's i conviure, a pactar i a transigir, però cap dels dos blocs ho diu perquè aixó no dóna vots. Potser fora arribada l'hora que el realisme i el sentit comú imperin. Quan perds - i l'independentisme ha perdut - cal acceptar-ho, resignadament, però cal acceptar-ho, hi ha coses que no poden ser, el problema rau en com li dius a la gent que se la va jugar l'1-O, que allò que se'ls va prometre no pot ser, que de moment cal aparcar i va per llarg la possibilitat de la independència, potser, o sobretot, perquè cal calcular millor els riscos i saber qui tens davant, a qui t'enfrontes i la seva força, i aquí, o tens arguments armats al teu favor amb el consegüent vessament de sang, o no hi ha res a fer, per què en el fons estem parlant d'això, no hi ha revolució sense violència, sense ella, la revolució no és possible, i això se li ha de dir a la gent, perquè malgrat la insistencia d'Oriol Junqueras, aquí res ha estat com sempre i no tornarà a ser com sempre.
La resta, el reconeixement europeu, les empreses que s'en van (322 segons 'el Gobierno', 3.000 segons Xavier Sardà), el turisme que baixa però no baixa, etc, tot això no és important, es cura ràpid com un constipat, l'aeroport del Prat ha batut records de nou, l'atur no està pitjor que a moltes altres comunitats al Novembre (de fet s'ha reduït en 99.000 persones aquest 2017), el que passa és que Fátima Báñez no ho sap, SEAT va cap amunt batents rècords de vendes, i la gent segueix igual dins les seves possibilitats. Però s'hauria de recordar la frase: 'si no puedes con tu enemigo, únete a él', i els catalans, no podem ni podrem en molt de temps.

EL DELICTE DE ZOIDO


Segons la nova definició del Ministeri de l'Interior, corro el perill que aquest article sigui considerat un delicte d'odi en si mateix, però tal com van les coses el mer fet d'obrir la boca ja és un risc. A Espanya abans es podia acabar a la presó per fer una obra infantil de titelles, per cantar un rap desafinat o per deixar anar un acudit de Carrero Blanco, però ara fins i tot et pot passar per comentar el fred que fa al carrer o la sequera pertinaç que ens assola. Fins i tot parlar del temps es convertirà en un esport de risc segons la neollengua del ministre Zoido, on un delicte d'odi és qualsevol incident dirigit contra una persona per qualsevol motiu o qualsevol circumstància. Una definició àmplia de delicte, com es veu, gairebé tan àmplia com la definició de ministre de l'Interior segons els exemplars que ens gastem en els últims temps.
En efecte, si un atén a la definició "d'incident" tal com es recull en el Diccionari de la Reial Acadèmia, un delicte equival literalment a alguna cosa "que sobrevé en el curs d'un assumpte o negoci i té amb aquest alguna relació". Només cal que l'ofès en qüestió al·legui que pateix un refredat o que té una plantació de tomàquets devastada per la falta de pluja perquè un innocent comentari sobre les baixes temperatures o sobre el sol immisericorde i legionari es transformi en un insultant formiguer de rancor i es presentin dos picoletos a la porta de casa.

El delicte de Zoido -que és com van a batejar a aquesta portentosa extensió de la Llei Mordassa- és la correlació lògica i teològica dels desvetllaments de l'anterior inquilí en el càrrec, l'ecumènic i catecumen Jorge Fernandez Díaz. Un home que parla amb la Verge i li demana al seu àngel de la guarda que li busqui lloc per aparcar el cotxe tindria tots els números per ingressar en el cens de Macondo, fins que un cau en el compte que el de García Márquez era realisme màgic. Màgic tot el que vostès vulguin, sí, però realisme. Fins i tot amb perill de caure en l'heretgia maniquea (un delicte que qualsevol dia d'aquests torna al Codi Penal per dret propi), m'atreviria a dir que Zoido és el revers tenebrós de Fernández Díaz, el contrapès infernal d'aquestes visions arcangéliques que el portaven, per exemple, a la invenció del concepte de la frontera elàstica per justificar l'ofegament de 15 immigrants sota una pluja de pilotes de goma. On un ministre veu éssers celestials i mars bíblics, un altre veu pecats inconfessables i crims imaginaris. Posa't a discutir tu amb un ministre.
L'odi, crec que ja ho vaig escriure fa poc per aquí, era un dels pocs drets fonamentals dels que gaudíem. El ministre Zoido odia tant l'odi -potser per la rima asonant- que l'ha gravat amb impostos, multes i penes de presó. Abans deia Clint Eastwood en el paper de John Wilson, un transsumpte de John Huston en Cor blanc, caçador negre- que es podia odiar gratis a qualsevol i en qualsevol part. I després afegia que les putes havien de amagar-se per vendre l'única cosa que no havia d'estar en venda, que és l'amor. Dubto molt que la definició d'amor es refereixi a l'activitat mercantil de les putes però amb aquest govern, ves a saber. 

DAVID TORRES - publico.es

13 de desembre 2017

MANIFEST DEL DATAISME


Per a l'any 2020, 50 bilions d'objectes de la nostra vida quotidiana seran interconnectats via Internet (el que s'anomena l'Internet of Things), i més important, compartiran totes les dades: com quanta llet prenem al dia, quin programa veiem en Netflix, tota la llum que utilitzem, quina és la nostra pressió sanguínia, etc.
A aquest divulgació s'oposa el dret humà a la privacitat. No vull que Apple sàpiga quina és la meva pressió sanguínia quan estic corrent pel matí. Però, Apple realment es preocupa per aquesta dada meva? La resposta és no. Apple s'interessa només en el mer fet de la dada, que en conjunt amb les dades dels altres usuaris de l'Apple Watch li permet saber que quan la gent corre, la pressió sanguínia s'eleva. I aquesta dada final al seu torn serveix per identificar problemes de salut i les seves solucions.
En l'actualitat, tota la nostra cultura és egocèntrica; el Jo i el JO. Jo tinc drets humans; jo tinc el dret a no divulgar les meves dades. No obstant això, la veritat és que ningú està interessat en el teu JO; el que avui compta són les dades. I les dades no serveixen si no es comparteixen; si no són processades; i per tant no hi ha conclusions d'aquest procés. Conclusions que, però, podrien permetre l'avanç de la ciència, i del benestar de la humanitat.
Ara bé, molts consideren aquest dataisme, segons l'expressió de Harari en el seu Homo Deus, com una religió. Déu és el Gran Procés Únic (GPU) i nosaltres els seus servents. Però tal visió és falsa, perquè justament es basa en la mentida que tenim drets innats. Quan formategem un disc dur, tenim la lliure decisió d'instal·lar un tallafocs per evitar intrusions de fora, o no instal·lar-lo i compartir el disc amb els altres, en el GPU, amb el risc de ser víctima d'un virus o de qualsevol altre atac cibernètic. El mateix s'aplica a la humanitat. ¿Continuem amb el nostre tallafocs anomenat drets humans basat en la individualitat, o compartim amb la col·lectivitat mitjançant l'il·limitat flux de dades? Els defensors del dataisme en general es basen en un argument senzill: si no tens res a amagar, per què tens por que es faci pública la teva informació? En el personal, ho diria d'una altra manera: ¿realment creus que en el GPU, on hi ha milions i bilions d'informació a algú li importi que Pere X, nascut el x, vivint al carrer x, va menjar ahir espaguetis? No ho crec, almenys que siguis una estrella de cinema o una celebrity. I tot i així, ¿que li importa a l'estrella que se sàpiga tal dada? És clar, el contra-argument és que l'estrella no necessàriament vol que tothom sàpiga que té hepatitis, i tal informació a més pugui perjudicar la seva carrera. No obstant això, la solució és bastant simple: és només qüestió de anonimitzar les dades, ja que són els que compten, no l'individu que les proveeix. En altres paraules, l'accent no ha d'estar en la no-divulgació de les dades personals, sinó en l'anonimització d'aquestes dades, el que tècnicament és totalment factible. Així es respectarà la llibertat de la dada a fluir al GPU, i viceversa la persona està protegida contra qualsevol intrusió en la seva esfera privada.
És per tradició oposar la formiga a l'home: el col·lectiu sense individualitat, en contra de l'individu que viu en col·lectivitat. El GPU aniquilarà la individualitat? Doncs depèn. Si la individualitat és innata, la resposta serà afirmativa. Però és fals. Prova és que els països asiàtics com la Xina viuen com a col·lectivitat, mentre que l'Occident celebra la individualitat. Vol dir, la individualitat és adquirida, no innata. No existeix un dret inherent a la persona per ser un individualista. Ho serà si així l'educació i la cultura ho disposen. Un clar exemple existeix en matèria de propietat intel·lectual. El copyright és el dret de l'individu sobre la seva creació en contra de la col·lectivitat; el "copyleft" del 'Creative Commons' considera les creacions com a part del domini públic, i no com un dret reservat.
No obstant això, em poden objectar una visió apocalíptica del futur; un futur que anomeno "borgà": els Borg de la sèrie de televisió Star Trek, és una civilització d'humanoides que combinen el sintètic amb l'orgànic, el que els dóna millors capacitats mentals i físiques. Les ments de tots els Borg estan connectades per implants corticals a un rusc, una ment col·lectiva, controlada per la Reina Borg, qui és capaç de suplantar les identitats individuals i els sentiments personals dels seus súbdits, pel plaer que causa l'alliberament de l'ego a través de neurotransmissors psicotròpics que els obre les ments al transpersonal, sent la reina Borg la dominant l'àmbit transpersonal. Això els converteix en drones; el que pensa una Borg ho comparteix amb tots els Borg del rusc. Gràcies a això, si un Borg mor, un altre el reemplaça amb el coneixement del Borg anterior, i pot acabar una tasca sense necessitat de començar de nou. Els Borg tenen com a objectiu primordial assimilar (transformar éssers vius a Borg) per "millorar la qualitat de la vida en l'univers" i assolir la seva pròpia perfecció a través de la incorporació de les característiques de les espècies assimilades. Amb aquesta finalitat, viatgen per la galàxia assimilant altres espècies i la seva tecnologia, forçant als individus capturats a unir-se contra la seva voluntat al control del rusc, injectant-nanosondes, que transformen parts del seu cos en parts mecàniques o sintètiques.
Aquesta manera borgana de veure el món ja existeix. Prenguem per exemple els blockchains. Fins a la data per saber si un document és autèntic, necessitem un notari que doni fe. Aquest notari, almenys en teoria, és una persona molt honesta i molt respectada. Si ell diu que és cert, llavors podrem creure-ho. És un JO notarial. Amb el blockchain, tenim un Excel en línia compartit amb tots, i en el qual no es pot canviar la informació si la majoria no ho avala. És un col·lectiu Borg. Si el notari es mor ja no hi ha ningú per atestar la veracitat. Si un membre del blockchain es mor, tot i així, el sistema continua, i el membre és fàcilment reemplaçat.
De tot l'anterior, el que probablement més molesta és la idea de la intrusió en la vida privada de cada un: no vull que tothom sàpiga amb qui passi la nit d'ahir i el que vaig fer o no. No obstant això, són coses diferents, encara que s'assemblen. Pomes i peres. En efecte, si per exemple tinc una relació sexual, l'Apple Watch mesura la meva pressió sanguínia, però no registra amb qui estic i per què. Una altra és la situació que passa amb Alexa, la intel·ligència artificial d'Amazon, que situada a la casa pot, sense que el usurari ho sàpiga, gravar veu i imatges. En aquest cas, estem en presència d'una intrusió de la vida privada, el que no es pot tolerar. En altres paraules, no es tracta de ser Borg sense individualitat i vida privada, sinó proveïdors de dades anonimitzades per al GPU.
Finalment, assenyalem que per exemple el GPU ja existeix des de fa desenes d'anys ... i es diu INEGI. No responem cada x anys a les seves preguntes? I per què vam contestar? Perquè estem convençuts que les dades són anònims. L'INEGI em pregunta si sóc gai: en l'informe final de l'INEGI no surt si JO contesti si o no; només surt que x% de la població és gai. Llavors, ¿quina és la diferència amb l'Apple Watch? Doncs cap.

Ja és temps de posar un fre al JO, i integrar-nos en el col·lectiu. El col·lectiu no és la fi de l'individu, sinó l'addició de totes les individualitats per formar un col·lectiu, que al seu torn protegeix i té cura a l'individu.

Tal és el postulat del dataisme.








James Graham



INSURGÈNCIA

- membres del col·lectiu musical "La Insurgencia" -
Han condemnat a 2 anys i un dia de presó, inhabilitació per a càrrecs públics durant 9 anys i una multa de 4800 euros, a 12 joves rapers del col·lectiu La Insurrecció per lletres en les que defensen als GRAPO i la lluita armada. Podrien anar a la presó, si perden el recurs, per unes simples lletres de cançó. Sí, això són: simples versos d'una cançó, no un manifest terrorista, una carta d'extorsió, un insult a les víctimes del terrorisme o un pla per assassinar el rei. Ho expliquen a eldiario.es. 
Així ho entén una de les jutgesses que ha votat en contra de la resolució perquè pensa que les rimes, per més violentes que siguin, no constitueixen un delicte. Són expressions artístiques de fúria antisistema, agressiva i amenaçant, però excepte aquests magistrats, ningú se les pren al peu de la lletra. Prova d'això és que ni els seus autors ni els seus seguidors es dediquen a posar bombes i pegar trets. Els jutges que els condemnen, però, sí que li han donat un tret de gràcia a la llibertat d'expressió. Per aclarir-ho: això és una metàfora, senyories.

També ho és la violència que han condemnat. És fictícia, inofensiva, impostada. La seva, però, és real, implacable i nociva. En efecte, és molt més perillosa per a l'Estat de dret la condemna a La Insurrecció que les seves lletres. Aquestes no atempten més que contra el bon gust, aquella contra drets fonamentals. Es priva de la llibertat més essencial a qui condemna de paraula l'explotació, mentre es deixa impune l'explotador. Pel mateix, els escandalitza la subversió d'un grup minoritari, però no el masclisme atroç de la música massiva. La violència no és la dels versos, és la d'un Estat que imposa la presó per dissentir i denunciar al sistema.
Perquè d'això es tracta, de reprimir i silenciar qualsevol que incomodi o assenyali a l'ordre establert, en el qual s'inclouen alguns magistrats que exerceixen més com censors, sovint al servei de la moral reaccionària i l'autoritarisme del govern popular, que com defensors dels nostres drets. Ho hem vist amb titellaires, tuiters i rapers. També amb polítics de l'oposició i humoristes d'esquerres. Amb periodistes i mitjans crítics. Fins i tot amb qui onejava la bandera democràtica de la República (no així amb els qui porten la colpista i canten el Cara al Sol). Terroristes tots.
Aquí estan també, els acusats d'Alsasua, més d'un any a la presó preventiva perquè es considera terrorisme un altercat i un conflicte veïnal amb les forces de seguretat. Ara que ETA ha deixat de matar (i molt abans el GRAPO), hi ha qui segueix utilitzant el terror i les seves víctimes per al control social i la repressió política. Des que la banda armada no assassina, a l'Audiència Nacional els judicis per enaltiment i humiliació s'han disparat (perdó per la reiteració metafòrica). Contra ETA, alguns viuen millor.

I la resta, vivim pitjor, perquè una societat en la qual es condemna amb la presó, l'opinió i la creació, és més un sistema autoritari que una democràcia. Davant d'això, només hi ha la insurgència.

MOLESKINE


Monterroso és el mestre dels contes curts, com el de la fe i les muntanyes o sobretot el més conegut d'ell: el dinosaure. Aquest és un conte curt, encara que més que un conte de fe, muntanyes o dinosaures, és un conte de bocamolls o passarells....

"De com una simple llibreta Moleskine fou suficient per acabar amb una República."

FI

Francesc
Puigcarbó


Compte amb els contes que escrivim, que amb Zoido pel mig, et fas un pet i ja pots ser acusat d'odi.
OLD
© BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Design by Fearne.