* Bolaño
* Bolaño
Ja, ja. Ho sé, estimats lectors i lectores, -escriu John Carlin a la vanguardia-. Us en aneu. A una altra columna, a una altra secció del diari. Mínimes ganes de continuar llegint. A molt pocs els interessa això. I, sí, esclar. Ho veig. Al que aspiro és que se’m llegeixi, i per això és que m’ho he rumiat diverses vegades abans d’optar per escriure una columna sobre un lloc que no tots podríem identificar al mapa.
Per què he decidit centrar-me avui en els horrors de la guerra civil al Sudan? Per què no anar sobre segur i parlar-vos, com havia estat pensant, sobre les ridiculeses del moviment woke, centrant-me en la història d’una dona a Anglaterra d’origen japonès que va demandar davant un tribunal per racisme una dona d’origen anglosaxó per haver-li preguntat si li agradava el sushi? O, una altra opció que tenia sobre la taula, reflexionar arran de l’atemptat aquesta setmana contra el primer ministre eslovac sobre els perills que la feliç “polarització” representen per a la democràcia i per a la pau?
Ho confesso: he triat el Sudan més per egoisme que per periodisme. No pensant en el públic que paga diners per llegir aquest diari, sinó com un exercici de teràpia personal, per apaivagar la meva consciència. Avui no us ofereixo ni sopa ni carn ni pastís de xocolata. Us ofereixo medecina, d’aquella que té tan mal gust que ens fa tancar els ulls i fer cara de fàstic.
Som-hi doncs. Als masoques que continueu aquí us presento un general sudanès d’origen àrab anomenat Mohamed Hamdan Dagalo, més conegut com a Hemeti . És el líder de les Forces de Suport Ràpid, nom curiós d’una de les dues parts en la guerra civil que va esclatar fa un any amb un cost, tal és el caos i esgotament al Sudan, de ningú no sap quantes vides. Podrien ser-ne 15.000. Podrien ser-ne 100.000. O potser més. El que sembla que sí que sabem és que les forces que lidera Hemeti són encara més sanguinàries que les forces armades oficials sudaneses que lidera el seu rival, també un general àrab, anomenat Abdel Fattah al- Burhan. Es tracta d’una lluita de poder pura i personal, neta de qualsevol causa o ideologia o proposta social (una mica com la política aquests dies en països avançats com Espanya o els Estats Units). En els dos casos les principals víctimes són civils negres, d’ètnies no àrabs sinó africanes. Resulta que la guerra civil sudanesa té un punt important i indissimulat de racisme. Els guerrers de Hemeti tenen el costum de referir-se a les seves víctimes, entre altres coses, com a “esclaus”, que molts realment ho van ser fins no fa gaire (Notícia per a alguns: el racisme no només el practiquen les persones de pell blanca; l’esclavitud no va ser monopoli exclusiu dels imperis occidentals).
Vaig començar a posar-me al dia sobre la barbàrie al Sudan després de llegir un informe extens aquesta setmana de l’organisme de drets humans Human Rights Watch. Després vaig repassar una dotzena d’articles en llocs més aviat remots del web i vaig parlar divendres amb un alt funcionari de l’ONU encarregat de distribuir ajuda humanitària internacional.
Un típic exemple de les dotzenes d’atrocitats que enumera Human Rights Watch: en el transcurs de cremar edificis, saquejar cases i violar dones a Geneina, la capital de Darfur Occidental, les tropes del general Hemeti van entrar fa uns mesos en una petita clínica improvisada i van matar 23 dels 25 pacients. Una dona va sobreviure, terriblement ferida; un home també, salvatgement torturat.
Un altre exemple, més genèric, relatat per testimonis: “Primer van matar els homes, després les dones i finalment van amuntegar els nens i els van afusellar. Van llençar els seus cossos al riu”. Ressons aquí d’un genocidi els detalls del qual conec bé, el de Ruanda el 1994.
Aquí van unes xifres de l’ONU: vuit milions de sudanesos han hagut d’abandonar casa seva; 20 milions de criatures no poden anar a l’escola; 18 milions, més de la tercera part de la població, passen gana, i cinc milions estan a prop de la fam (A molts no els queda més remei que competir amb les cabres i menjar pastura). Els últims 30 anys de conflictes gairebé permanents al Sudan es calcula que hi han mort, per violència o per desnutrició, uns 2,4 milions, com 15 vegades més que en els conflictes d’Israel-Palestina des del 1948.
El funcionari de l’ONU em va dir, tot desesperat, que per als pocs fora del Sudan que els interessa el focus avui està posat a Al-Fashir, envoltada per les tropes exterminadores del general Hemeti. Com a Rafah, l’ONU ha fet les seves declaracions pietoses i els Estats Units han demanat una pausa per evacuar els civils, però Hemeti els fa fins i tot menys cas que Netanyahu, el primer ministre israelià. L’ambaixadora dels Estats Units a les Nacions Unides avisa que Al-Fashir és “davant l’ abisme d’una massacre enorme”.
Què cal fer? Més declaracions més contundents, de més països, potser? Una mica de pressió a aquells que subministren armes a les parts en el conflicte, com l’ Iran a les tropes del general Al-Burhan o (encara que ho neguen) els Emirats Àrabs Units a les d’Hemeti? Hi ha proves abundants contra els UEA, els amos del Manchester City, equip de futbol que amb gairebé tota seguretat es coronarà campió d’ Anglaterra avui. Potser els jugadors del City o els fans de l’estadi Etihad podrien oferir algun gest de solidaritat amb els que estan a punt de morir a Al-Fashir?
Ja. Ho sé. És demanar molt. Com ho deu haver estat arribar fins aquí, el final d’aquesta columna. Gràcies. Alguna cosa hem fet, encara que només sigui reconèixer que cap home no és una illa, que les campanes sonen per a tothom.
* Sudan
Aquí trobareu la resposta de per que cercàven a Cesárea Tinajero els "Detectives salvajes" de Bolaño/Belano.
1. Agénero: la persona no se identifica con ningún género.
2. Abimegénero: ser profundo. El término puede usarse solo o en combinación con otros géneros.
3. Adamasgénero: la persona es indefinible e indomable, y rehúsa identificarse con ningún género.
4. Aerogénero: identidad de género según el entorno.
5. Estetigénero: según la estética.
6. Afectugénero: según el humor.
7. Agéneroflux: agénero con cambios de pertenencia.
8. Alexigénero: identidad fluida entre más de un género.
9. Aliusgénero: ajeno a las construcciones sociales de género.
10. Amaregénero: según la persona amada.
11. Ambigénero: dos identidades simultáneas sin fluidez.
12. Ambonec: la persona se identifica como hombre y como mujer y, sin embargo, no pertenece a ninguno de los dos.
13. Amicagénero: según las amistades.
14. Andrógino: combinación de femenino y masculino.
15. Anesigénero: con un género específico pese a sentirse más cómodo en otro.
16. Angenital: desea carecer de características sexuales primarias.
17. Anogénero: con variaciones de intensidad.
18. Anongénero: la persona tiene una identidad de género pero no quiere etiquetarla.
19. Antegénero: cualquier género pero inmóvil.
20. Anxiegénero: según el estado de ansiedad.
21. Apagénero: siente apatía hacia la propia identidad.
22. Apconsugénero: la persona sabe qué características no tiene su género aunque no sabe las que tiene, así que oculta las primarias.
23. Astergénero: neutral, femenino o masculino, la persona se siente brillante y celestial.
24. Astrogénero: según los astros.
25. Autigénero: relacionada con autismo.
26. Autogénero: por conexión con uno mismo.
27. Axigénero: la persona pasa del extremo del agénero a cualquier otro.
28. Bigénero: dos a la vez o no.
29. Biogénero: según la naturaleza.
30. Blurgender: tener más de una identidad que se confunden.
31. Boyflux: con diversos grados de identidad masculina.
32. Burstgender: la persona pasa del estallido de emociones intensas a la calma.
33. Caelgénero: según la estética del exterior.
34. Cassgender: el género es irrelevante.
35. Cassflux: Existe una intensidad fluctuante de irrelevancia hacia el género.
36. Cavusgénero: uno y otro género según el ánimo de la persona.
37. Cendgender: cambia de un género a su opuesto.
38. Ceterogénero: sentimientos masculinos, femeninos o neutros.
39. Ceterofluido: fluctúa entre diferentes géneros.
40. Cisgénero: género asignado al nacer.
41. Cloudgender: incomprendido por una despersonalización.
42. Collgender: tener varios géneros a la vez.
43. Colorgénero: descripción por colores.
44. Commogénero: no es cisgénero siempre, sino sólo durante un tiempo.
45. Condigénero: sólo en circunstancias específicas.
46. Deliciagénero: varios géneros, con uno preferido.
47. Demifluido: múltiples géneros, fluidos y estáticos.
48. Demiflux: múltiples géneros, unos estáticos y otros variables.
49. Demigénero: rasgos parciales de un género y el resto del otro.
50. Domgénero: múltiples géneros, uno dominante.
51. Duragénero: más de uno, con uno más duradero.
52. Egogénero: según la experiencia interior.
53. Epicene: no al género binario.
54. Espigénero: la persona relaciona su identidad de género con los espíritus.
55. Exgénero: contrario a identificarse.
56. Existigénero: existe solo si se tiene consciencia del género.
57. Femfluid: fluctuante respecto a los géneros femeninos.
58. Femgénero: no binaria femenina.
59. Fluidflux: ser fluido entre dos o más géneros.
60. Gemigénero: opuestos pero fluyen.
61. Genderblank: el género es un espacio en blanco.
62. Genderflow: identidad fluida entre infinitos sentimientos.
63. Genderfluid: muchos géneros.
64. Genderfuzz: identidad en la que se confunden más de un género.
65. Genderflux: el género fluctúa en intensidad.
66. Genderpuck: la persona se resiste a encajar en las normas sociales relativas a los géneros.
67. Genderqueer: se difuminan los límites preconcebidos del género en relación con el género binario.
68. Gender witched: no saber cuál elegir.
69. Girlflux: identidad como mujer con varias intensidades.
70. Healgénero: del género que da positividad a la persona.
71. Mirrorgender: según las personas de alrededor.
72. Omnigénero: todos los géneros.
Llista d'identitats de gènere elaborada originalment per metges, psicòlegs i sexòlegs com John Money, promotors de la teoria del gènere, assumida pels seus partidaris i que fins ara s'ha estat ensenyant a les escoles britàniques. Aquest article és una traducció de l'anglès al castellà, i les definicions han estat resumides per agilitzar-ne la lectura. Alguns conceptes sí que es mantenen en anglès. En resum, totes aquestes identitats es resumeixen en dos: Home i Dona.
* ACT 1
* ACT 2
De l'Havana ha arribat un vaixell carregat de...”. L'antic joc infantil va tenir ahir el seu correlat a la política espanyola. El ministre de Transports, Óscar Puente, va respondre ahir a través dels mitjans i de les xarxes socials –és de suposar que també de manera privada– a l'exministra i secretària general de Podem, Ione Belarra, sobre la polèmica generada al voltant de l'arribada al port de Cartagena d'un vaixell carregat d'armes per a Israel. Fins al punt de convocar-se una concentració de suport a Palestina liderada pel diputat de la formació estada per Múrcia. “El Borkum –així es diu el vaixell– no porta armes a Israel. El que sí que portava armes a Israel es diu Marianne Danica, però arribava el 21 d'aquest mes i se li ha denegat l'escala des del Ministeri d'Exteriors. Però el diputat de Podem per Múrcia estarà passejant aquesta tarda pel port de Cartagena. Si no fos pel tema seriós, seria de pel·li de Berlanga”, va assenyalar el ministre. La pel·lícula, en qualsevol cas, no seria una comèdia atès el patiment que es viu a Gaza. Un altre tema berlanguià serien les “Clarisas Cismáticas que és bon nom per a una girl band”, que tuiteja @GonzaloNez19. A les de Pedralbes, en canvi, sí que els rendim pleitesia: l'alcalde Collboni va anar a demanar-los que resessin perquè plogués i plou, bé que amb prou retard perquè ens adonem que no podem, plural majestàtic referit a la Generalitat, etcètera, dependre (només) de les seves oracions. I també berlanguià és l'article de Carlos Zanón també a la vanguardia: "Podem no va arribar a assaltar els cels, però Loquillo i la seva banda assalten aquesta nit el Liceu. Loquillo és un personatge notable que ha sobreviscut a tothom ia si mateix. No hi ha ningú que ho hagi aconseguit. La fama sol·licita treure's el personatge i demanar que també estimem la persona. Aleshores la matem. Loquillo es fica al llit i es desperta amb el vestit de Loquillo com si fos Batman. És el nostre heroi de la classe obrera, el nostre jugador llenyer de la Premier jubilat, l'adolescent etern que diu el mateix i el contrari i sempre està equivocat, però què importa". Necessitem urgentment un altre Berlanga.
* ACT
Un portal de vídeo bidireccional de transmissió en viu entre les ciutats de Dublín (Irlanda) i Nova York (EUA) va ser tancat temporalment aquest dimarts a la nit a causa del "comportament inapropiat" de les persones davant de la instal·lació, ha comunicat l'Ajuntament de Dublín, indiquen mitjans locals. El portal, que funcionava les 24 hores els set dies de la setmana, és al nord de Dublín, davant d'O'Connell Street, mentre que la instal·lació nord-americana s'ubica a North Earl Street. La mesura es va prendre després que una solució tècnica implementada, que implicava desenfocar la imatge quan es manifestessin aquests comportaments, va resultar insatisfactòria. Les autoritats sostenen que es continuarà treballant per trobar solucions adequades. L'ajuntament va assenyalar que milers de persones han visitat el portal i que només una minoria ha tingut conductes inadequades, però que el fenomen s'ha amplificat a les xarxes socials. Els vídeos que van circular mostren alguns al costat irlandès exhibint parts íntimes del cos, males paraules a les pantalles dels telèfons i imatges de les Torres Bessones l'11 de setembre de 2001.
Aquest fet lamentable demostra el comportament infantiloide d'aquesta societat decadent, que no té remei. Una iniciativa que podia potenciar el coneixement dels ciutadans de les dues ciutats ha acabat en no res per l'estupidesa de la gent. No cal que esperem a que ens envaeixin els bàrbars de Kavafis, ja moren entre nosaltres.
* ACT
Hi ha iniciatives que sovint passen desapercebudes, potser perquè estarien dins del rang de bones notícies, i ja se sap que good news bad news. Una d'aquestes iniciatives es porta a terme a Port Aventura sota el nom de Dreams Village, “Hi ha famílies que et diuen: gràcies perquè fa tres anys que no sortim de l'hospital... Només això ja et diu el què”. Ho explica amb la veu entretallada, emocionat, Ramon Marsal, president de la Fundació Port Aventura, l'ànima de Dreams Village. El projecte va néixer fa gairebé cinc anys per donar allotjament a famílies amb nens greument malalts al parc d'atraccions. L'èxit, rotund i en tots els sentits, ha animat els seus valedors a pràcticament doblegar l'espai d'acollida, passant de sis a deu cases: de poder rebre 280 famílies a l'any un total de 420.
“Sento que va ser la setmana més feliç de la meva vida des que em van diagnosticar la malaltia. M'he perdut massa coses”, diu, amb una maduresa que esglaia, Helena Philomene Dahzogbo, de 16 anys. Ella va ser una de les més de mil persones, entre mares, pares, fills malalts i els seus germans, que van viure al Dreams Village. “Va ser un somni”, explica la seva mare, Jeannette Yehouenou. I afegeix: “Et diuen veniu, gaudiu i oblideu que la vostra filla està malalta.... i així va passar”.
En cinc anys deuen haver gaudit del projecte pioner a Europa més d'un miler d'unitats familiars. Dormir i menjar amb vista al Shambala o al Dragon Khan per oblidar temporalment el patiment, com a part del tractament mèdic des d'un punt de vista psicològic. Que els petits de casa estiguin greument malalts comporta per força molta angoixa i patiment, expliquen els experts que assessoren el projecte. Port Aventura va inventar l'espai com a lloc on carregar energia, desconnectar de l'hospital i dels metges. La selecció dels menors malalts i les seves famílies la fan, des del principi, el 2019, tres hospitals de referència en la matèria: la Vall d'Hebron i Sant Joan de Déu, a Barcelona, i l'hospital infantil Niño Jesús de Madrid. La seva implicació ha anat més enllà perquè en l'àmbit mèdic el projecte també vol ser pioner. Vall d’Hebron va començar el 2019, en col·laboració amb els altres centres, un estudi mèdic per intentar calibrar l’impacte de les estades sobre la salut emocional de les famílies i els malalts. Els resultats encara no s'han fet públics perquè la pandèmia va endarrerir la realització dels tests a un total de 80 famílies. Es fan les proves just abans, una setmana després i passat un mes i mig. “Estem veient que l'estat d'ànim i l'ansietat millora; també millora la capacitat per fer front als reptes diaris. Serveix per recarregar forces a un nivell que no es pot ni imaginar”, destaca Annabella García Morán, psicòloga clínica de la Vall d’Hebron. Els comitès mèdics trien els que pensen que se'n poden beneficiar més, però l'espai és un problema perquè molts se'n queden fora. Amb l'objectiu de donar allotjament a més famílies, Port Aventura va buscar aliances per a l'ampliació, amb una inversió de més de dos milions. Dreams està dissenyat com un petit poble de deu cases amb espais comuns, com ara els jardins, una pista esportiva apadrinada per la fundació Johan Cruyff o una zona aquàtica. Les famílies es relacionen i comparteixen vivències. “T'adones que no estàs sol, perquè moltes vegades les famílies ens en sentim excloses”, explica una de les mares. Ha Informat per a la vanguardia Esteve Giralt.
* ACT
Recentment, s'ha presentat el treball acadèmic “Una lluita contra l'odi digital amb ple respecte als drets fonamentals” on s'exposen i analitzen els reptes vinculats a la construcció d'una estratègia politicojurídica que previngui la desinformació, el discurs odiós i els delictes d'odi que es propaguen a l'espai digital i afecten els col·lectius socials més vulnerables.
Casualment, aquesta presentació va coincidir amb el “període de reflexió” que el president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, es va prendre per discernir si dimitia o no davant del que definia com a “atac sense precedents” contra la seva persona i la seva família, atac al que podem identificar algunes eines pròpies de “l'odi digital”. Com a conseqüència d‟aquesta iniciativa de Pedro Sánchez, s‟han sotmès a debat públic algunes qüestions relacionades amb ‟l'objecte d‟estudi de la nostra recerca.
És molt legítima la seva denúncia sobre com el populisme d'ultradreta està utilitzant de manera molt eficaç les noves oportunitats que ofereixen les plataformes digitals i les xarxes socials per fomentar la desinformació i propagar el discurs d'odi. També això està sotmetent a un gran estrès els pilars d'un Estat democràtic que enfonsa les seves arrels a l'era analògica.
Pel que fa al plantejament de partida, és clar que ha de ser motiu de profunda preocupació que s'hagi generalitzat l'insult, la desqualificació i la desinformació respecte a l'oponent ideològico-partidari (aconseguint fins i tot el seu entorn familiar) com l'única manera d'afrontar el debat polític, amb un marcat protagonisme com a camp de joc d'aquesta topada constant els mitjans digitals i les xarxes socials.
Tot i això, això no pot fer que es converteixi els representants polítics i càrrecs institucionals en les principals víctimes de l'odi digital. De fet, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) en reiterada jurisprudència ha descartat que aquests actors es puguin integrar entre els col·lectius vulnerables “diana” del discurs i delictes d'odi. És més, afirma que els polítics han de suportar un nivell de crítica molt més intens que la resta de sectors socials, ja que compten amb uns ressorts i capacitat d'influència privilegiats per defensar-los.
Hem assistit a un exemple molt clar d'això darrer en aquest cas. Després de la denúncia no mancada de fonament del president Sánchez de l'atac de desinformació i assetjament que pateixen ell i la seva família des de fa temps, s'ha produït una mobilització ressenyable de suport que ha anat des de múltiples pronunciaments públics de personalitats destacades dels principals àmbits de la societat a manifestacions als carrers, cosa que s'ha traduït fins i tot en un augment de les expectatives electorals del president i del seu partit.
Malauradament, minories ètniques o religioses, persones d'origen migrant o amb una orientació o identitat sexual no normativa, per exemple, no conciten aquestes onades de suport transversal quan recurrentment són diana de les notícies falses o el discurs odiós analògic i digital, i per això són col·lectius vulnerables. Tampoc sembla que vagin per bona direcció les escasses i difuses propostes que va lliscar Pedro Sánchez en la compareixença i posteriors intervencions en mitjans, que apunten a mesures de tall restrictiu per a les llibertats d'expressió i informació a l'espai digital. El president del Govern d'Espanya no ha concretat gaire fins ara, tan sols ha fet al·lusions genèriques a la necessitat de mesures per distingir entre llibertat d'expressió i “llibertat de difamació”. Per tot això, considerem imprescindibles iniciatives de regeneració democràtica i de millora de la qualitat del debat polític, amb especial incidència en l'espai digital, però això no pot desembocar en un blindatge desorbitat dels nostres representants institucionals.
La urgència d'eines que garanteixin les llibertats - I un cop posat el focus en els col·lectius realment vulnerables, l'estratègia defensiva contra l'odi a la xarxa s'ha de centrar a promoure una veritable educació per a la ciutadania digital i impulsar eines de verificació eficaces i accessibles que desactivin la manipulació informativa en què nia l'odi digital. Ja hi ha iniciatives interessants a Espanya en l'àmbit professional de la comunicació i també impulsades per la societat civil com l'agència Stop Rumores, abandonant el recurs excessiu al dret penal i garantint la indemnitat de llibertats essencials per al nostre sistema democràtic. Per això, tal com exposem a la nostra feina, la intervenció penal s'ha de reservar als supòsits més greus del discurs d'odi digital, que són aquells que produeixen un increment real i directe del risc de vulneració dels drets fonamentals dels col·lectius vulnerables, als que en cap concepte es pot estendre el paraigua protector de les llibertats d'expressió o informació. Les altres manifestacions del discurs d'odi, que sens dubte tenen un greu impacte discriminatori en aquests sectors socials, han de ser combatudes amb les eines d'educació esmentades per a la ciutadania digital i amb la verificació de dades. - The Conversation
* ACT
El president de Víctimes & Ciutadans creu que “si l'home conduís com la dona salvaria vides”
Les estadístiques, en efecte, són inapel·lables. El 84% dels accidents mortals de trànsit són causats pels homes. El 93% dels conductors sota l'efecte de l'alcohol implicats en accidents són homes. El 84% dels permisos retirats per greus infraccions són homes. Pel que fa al total de víctimes mortals de la carretera, el 78% són masculines. Aquesta sobrerepresentació dels homes encara és més exagerada en les víctimes d'accident de moto: 94% són homes. Per tot això, s'arriba a la conclusió que les dones tenen un risc vuit vegades menor que els homes de morir en un accident de trànsit.
La campanya “Conduir com una dona” es realitza a internet, a través de les xarxes socials, i també mitjançant cartells, per exemple al metro. Els anuncis inclouen un codi QR per poder ampliar la informació amb dades estadístiques. Víctimes & Ciutadans recorda a la seva pàgina web que “darrere de cada xifra s'amaga patiment, consternació, una família i familiars impactats per a tota la vida”. "A més, darrere de cada estadística hi ha la violència de traumatismes que mutilen milers de persones cada any que els roben també la possibilitat d'escollir la seva vida".
El president de l'associació, Julien Thibault, dóna una explicació gairebé antropològica sobre la temeritat masculina al volant, cosa que no és una excusa per negar-se a corregir l'error. “L'home sempre va anar al combat per protegir els seus amics –afirma Thibault–. Avui, el seu comportament inadaptat a la carretera, sovint massa banalitzat, és l'amenaça més gran que pesa sobre ell, la família, els amics i, a més, sobre un innocent. Si tingués el mateix comportament que les dones al volant, salvaria vides”. I s'han oblidat de dir que les dones aparquen molt millor que els homes. Veient com aparquen un cotxe ja se sap si és un home o una dona.
És obvi que la mala conducció masculina no és l'únic risc que es corre als carrers i les carreteres franceses. El mal estat de manteniment de la xarxa viària és un assumpte que preocupa molt i objecte de denúncia a la premsa. A la manca d'inversió de les administracions –molt evident a la regió parisenca, malgrat la proximitat dels Jocs Olímpics– s'hi afegeixen factors climatològics derivats del canvi climàtic, com les pluges torrencials i les inundacions cada cop més freqüents, que deterioren les infraestructures. El fet recent més espectacular va ser el tancament total d'un tram d'uns vuit quilòmetres de l'autopista A13, la qual comunica la capital amb Normandia, durant diverses setmanes, per les fissures en un viaducte proper al Sena. Les obres encara no s'han acabat i el trànsit s'ha reprès només parcialment. Hi ha moltes queixes per la falta pintura en la senyalització horitzontal, l'absència de llum a túnels, barreres poc visibles i altres deficiències que fan perillosa la conducció, també a l'autopista perifèrica de París. - lavanguardia.com
* ACT
* ACT
* ACT
El diumenge van succeir moltes coses, però la més rellevant és que la ciutadania va lliurar el certificat oficial de la presumpta defunció del procés. L'independentisme per descomptat no mor, però sí que ho fa la seva mística. Puigdemont creix en escons, però ni tan sols absorbeix tota la caiguda d'Esquerra, perd el plebiscit que ell mateix es va autoimposar contra el PSC, i es desfà la llegenda del president restituït. La desfeta d'Esquerra és doble, perquè es dessagna doblement per l'esquerra i pel flanc de l'independentisme militant, que la castiga sense pietat. El resultat és que després del desastre, el sobiranisme perd gairebé un milió de vots respecte al 2017, i es tanca així el relat dominant de l'última dècada. S'han acabat els dies històrics, l'unilateralisme, la pretesa majoria del 52%, les DUI que mai no han estat, el referèndum, l'acord de claredat i tota la infinitat de trucs de màgia que han marcat els últims anys de la política catalana.
El nacionalisme català no va arribar ahir a la majoria absoluta per primera vegada des de les llunyanes eleccions del 1984. Aquesta és la dada. Suficient perquè el PSC aconseguís la victòria en nombre de vots i en percentatge, cosa que tampoc havia passat mai. Salvador Illa es va afanyar ahir a la nit a destacar com a factor determinant d'aquest èxit la política de mà estesa de Pedro Sánchez per normalitzar la vida política catalana. Hi haurà temps per reflexionar, però és clar que l'independentisme sempre va aconseguir els seus millors resultats quan la resposta del Govern central va ser la de mà dura. La política de Sánchez va rebre ahir la millor revàlida que es pot tenir: la de les urnes.
A la vista del resultat i de la intervenció en calent ahir de Pere Aragonès, és clar que Esquerra passarà a l'oposició. La seva gestió al Govern l'ha castigat, tot i que és fàcil que la lectura que facin els republicans a partir d'ara és que han estat massa pragmàtics i arriba el moment de tornar a la radicalitat.
I ara què? Illa no ho tindrà gens fàcil per poder governar, i el risc de noves eleccions és més que evident. Tot i això, cal deixar temps ara als partits perquè assumeixin el resultat i entenguin el missatge que els ha enviat la ciutadania. Ahir demanàvem aquí que se n'anés a votar, però hi ha tedi i cansament. Això s'ha traduït en una participació baixa i un creixement dels populismes. Unes noves eleccions poden fer créixer encara més aquest vot del disgust. Ha arribat l'hora de fer política i d'aprofitar-se de la mà estesa d'Illa. Sempre s'és a temps de forçar la confrontació, però val la pena aprofundir-hi. Seran capaços els nostres polítics?
* ACT
* ACT