English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

UN PASSEIG PER LA LITERATURA

A vegades, o potser sempre, és millor no traduïr del castellà al català.. Aquest 'paseo por la literatura' de Roberto Bolaño, en seria un cas. Millor que el llegiu en la seva versió original. Diuen que en traduïr, el primer que es perd és la poesia, però amb la prosa passa el mateix en molts casos. 

1. Soñé que Georges Perec tenía tres años y visitaba mi casa. Lo abrazaba, lo besaba, le decía que era un niño precioso.
2. A medio hacer quedamos, padre, ni cocidos ni crudos, perdidos en la grandeza de este basural interminable,errando y equivocándonos, matando y pidiendo perdón, maniacos depresivos en tu sueño, padre, tu sueño que no tenía límites y que hemos desentrañado mil veces y luego mil veces más, como detectives latinoamericanos perdidos en un laberinto de cristal y barro, viajando bajo la lluvia, viendo películas donde aparecían viejos que gritaban ¡tornado! ¡tornado!, mirando las cosas por última vez, pero sin verlas, como espectros, como ranas en el fondo de un pozo, padre, perdidos en la miseria de tu sueño utópico, perdidos en la variedad de tus voces y de tus abismos, maniacos depresivos en la inabarcable sala del Infierno donde se cocina tu Humor.
3. A medio hacer, ni crudos ni cocidos, bipolares capaces de cabalgar el huracán.
4. En estas desolaciones, padre, donde de tu risa sólo quedaban restos arqueológicos.
5. Nosotros, los nec spes nec metus.
6. Y alguien dijo:
Hermana de nuestra memoria feroz,
sobre el valor es mejor no hablar.
Quien pudo vencer el miedo
se hizo valiente para siempre.
Bailemos, pues, mientras pasa la noche
como una gigantesca caja de zapatos
por encima del acantilado y la terraza,
en un pliegue de la realidad, de lo posible,
en donde la amabilidad no es una excepción.
Bailemos en el reflejo incierto
de los detectives latinoamericanos,
un charco de lluvia donde se reflejan nuestros rostros
cada diez años.

Después llegó el sueño.
7. Soñé entonces que visitaba la mansión de Alonso de Ercilla. Yo tenía sesenta años y estaba despedazado por la enfermedad (literalmente me caía a pedazos). Ercilla tenía unos noventa y agonizaba en una enorme cama con dosel. El viejo me miraba desdeñoso y después me pedía un vaso de aguardiente. Yo buscaba y rebuscaba el aguardiente pero sólo encontraba aperos de montar.
8. Soñé que iba caminando por el Paseo Marítimo de Nueva York y veía a lo lejos la figura de Manuel Puig. Llevaba una camisa celeste y unos pantalones de lona ligera azul claro o azul oscuro, depende.
9. Soñé que Macedonio Fernández aparecía en el cielo de Nueva York en forma de nube: una nube sin nariz ni orejas, pero con ojos y boca.
10. Soñé que estaba en un camino de África que de pronto se transformaba en un camino de México. Sentado en un farellón, Efraín Huerta jugaba a los dados con los poetas mendicantes del DF.
11. Soñé que en un cementerio olvidado de África encontraba la tumba de un amigo cuyo rostro ya no podía recordar.
12. Soñé que una tarde golpeaban la puerta de mi casa. Estaba nevando. Yo no tenía estufa ni dinero. Creo que hasta la luz me iban a cortar. ¿Y quién estaba al otro lado de la puerta? Enrique Lihn con una botella de vino, un paquete de comida y un cheque de la Universidad Desconocida.
13. Soñé que leía a Stendhal en la Estación Nuclear de Civitavecchia: una sombra se deslizaba por la cerámica de los reactores. Es el fantasma de Stendhal decía un joven con botas y desnudo de cintura para arriba. ¿Y tú quién eres?, le pregunté. Soy el yonqui de la cerámica, el húsar de la cerámica y de la mierda, dijo.
14. Soñé que estaba soñando, habíamos perdido la revolución antes de hacerla y decidía volver a casa. Al intentar meterme en la cama encontraba a De Quincey durmiendo. Despierte, don Tomás, le decía, ya va a amanecer, tiene que irse. (Como si De Quincey fuera un vampiro.) Pero nadie me escuchaba y volvía a salir a las calles oscuras de México DF.
15. Soñé que veía nacer y morir a Aloysius Bertrand el mismo día, casi sin intervalo de tiempo, como si los dos viviéramos dentro de un calendario de piedra perdido en el espacio.
16. Soñé que era un detective viejo y enfermo. Tan enfermo que literalmente me caía a pedazos.Iba tras las huellas de Gui Rosey. Caminaba por los barrios de un puerto que podía ser Marsella o no. Un viejo chino afable me conducía finalmente a un sótano. Esto es lo que queda de Rosey, decía. Un pequeño montón de cenizas. Tal como está, podría ser Li Po, le contestaba.
17. Soñé que era un detective viejo y enfermo y que buscaba gente perdida hace tiempo. A veces me miraba casualmente en un espejo y reconocía a Roberto Bolaño.
18. Soñé que Archibald McLeish lloraba -apenas tres lágrimas- en la terraza de un restaurante de Cape Code. Era más de medianoche y pese a que yo no sabía cómo volver terminábamos bebiendo y brindando por el Indómito Nuevo Mundo.
19. Soñé con los Fiambres y las Playas Olvidadas.
20. Soñé que el cadáver volvía a la Tierra Prometida montado en una Legión de Toros Mecánicos.
21. Soñé que tenía catorce años y que era el último ser humano del Hemisferio Sur que leía a los hermanos Goncourt.
22. Soñé que encontraba a Gabriela Mistral en una aldea africana. Había adelgazado un poco y adquirido la costumbre de dormir sentada en el suelo con la cabeza sobre las rodillas. Hasta los mosquitos parecían conocerla.
23. Soñé que volvía de África en un autobús lleno de animales muertos. En una frontera cualquiera aparecía un veterinario sin rostro. Su cara era como un gas, pero yo sabía quién era.
24. Soñé que Philip K. Dick paseaba por la Estación Nuclear de Civitavecchia.
25. Soñé que Arquíloco atravesaba un desierto de huesos humanos. Se daba ánimos a sí mismo: “Vamos, Arquíloco, no desfallezcas, adelante, adelante.”
26. Soñé que tenía quince años y que iba a la casa de Nicanor Parra a despedirme. Lo encontraba de pie, apoyado en una pared negra. ¿Adónde vas, Bolaño?, decía. Lejos del Hemisferio Sur, le contestaba.
27. Soñé que tenía quince años y que, en efecto, me marchaba del Hemisferio Sur. Al meter en mi mochila el único libro que tenía (Trilce, de Vallejo), éste se quemaba. Eran las siete de la tarde y yo arrojaba mi mochila chamuscada por la ventana.
28. Soñé que tenía dieciseís y que Martín Adán me daba clases de piano. Los dedos del viejo, largos como los del Fantástico Hombre de Goma, se hundían en el suelo y tecleaban sobre una cadena de volcanes subterráneos.
29. Soñé que traducía a Virgilio con una piedra. Yo estaba desnudo sobre una gran losa de basalto y el sol, como decían los pilotos de caza, flotaba peligrosamente a las 5.
30. Soñé que estaba muriéndome en un patio africano y que un poeta llamado Paulin Joachim me hablaba en francés (sólo entendía fragmentos como “el consuelo”, “el tiempo”, “los años que vendrán”) mientras un mono ahorcado se balanceaba de la rama de un árbol.
31. Soñé que la tierra se acababa. Y que el único ser humano que contemplaba el final era Franz Kafka. En el cielo los Titanes luchaban a muerte. Desde un asiento de hierro forjado del parque de Nueva York veía arder el mundo.
32. Soñé que estaba soñando y que volvía a mi casa demasiado tarde. En mi cama encontraba a Mario de Sá-Carneiro durmiendo con mi primer amor. Al destaparlos descubría que estaban muertos y mordiéndome los labios hasta hacerme sangre volvía a los caminos vecinales.
33. Soñé que Anacreonte construía su castillo en la cima de una colina pelada y luego lo destruía.
34. Soñé que era un detective latinoamericano muy viejo. Vivía en Nueva York y Mark Twain me contrataba para salvarle la vida a alguien que no tenía rostro. Va a ser un caso condenadamente difícil, señor Twain, le decía.
35. Soñé que me enamoraba de Alice Sheldon. Ella no me quería. Así que intentaba hacerme matar en tres continentes. Pasaban los años. Por fin, cuando ya era muy viejo, ella aparecía por el otro extremo del Paseo Marítimo de Nueva York y mediante señas (como las que hacían en los portaaviones para que los pilotos aterrizaran) me decía que siempre me había querido.
36. Soñé que hacía un 69 con Anaïs Nin sobre una enorme losa de basalto.
37. Soñé que follaba con Carson McCullers en una habitación en penumbras en la primavera de 1981. Y los dos nos sentíamos irracionalmente felices.
38. Soñé que volvía a mi viejo Liceo y que Alphonse Daudet era mi profesor de francés. Algo imperceptible nos indicaba que estábamos soñando. Daudet miraba a cada rato por la ventana y fumaba la pipa de Tartarín.
39. Soñé que me quedaba dormido mientras mis compañeros de Liceo intentaban liberar a Robert Desnos del campo de concentración de Terezin. Cuando despertaba una voz me ordenaba que me pusiera en movimiento. Rápido, Bolaño, rápido, no hay tiempo que perder. Al llegar sólo encontraba a un viejo detective escarbando en las ruinas humeantes del asalto.
40. Soñé que una tormenta de números fantasmales era lo único que quedaba de los seres humanos tres mil millones de años después de que la Tierra hubiera dejado de existir.
41. Soñé que estaba soñando y que en los túneles de los sueños encontraba el sueño de Roque Dalton: el sueño de los valientes que murieron por una quimera de mierda.
42. Soñé que tenía dieciocho años y que veía a mi mejor amigo de entonces, que también tenía dieciocho, haciendo el amor con Walt Whitman. Lo hacían en un sillón, contemplando el atardecer borrascoso de Civitavecchia.
43. Soñé que estaba preso y que Boecio era mi compañero de celda. Mira, Bolaño, decía extendiendo la mano y la pluma en la semioscuridad: ¡no tiemblan!, ¡no tiemblan! (Después de un rato, añadía con voz tranquila: pero temblarán cuando reconozcan al cabrón de Teodorico.)
44. Soñé que traducía al Marqués de Sade a golpes de hacha. Me había vuelto loco y vivía en un bosque.
45. Soñé que Pascal hablaba del miedo con palabras cristalinas en una taberna de Civitavecchia: “Los milagros no sirven para convertir, sino para condenar”, decía.
46. Soñé que era un viejo detective latinoamericano y que una Fundación misteriosa me encargaba encontrar las actas de defunción de los Sudacas Voladores. Viajaba por todo el mundo: hospitales, campos de batalla, pulquerías, escuelas abandonadas.
47. Soñé que Baudelaire hacía el amor con una sombra en una habitación donde se había cometido un crimen. Pero a Baudelaire no le importaba. Siempre es lo mismo, decía.
48. Soñé que una adolescente de dieciséis años entraba en el túnel de los sueños y nos despertaba con dos tipos de vara. La niña vivía en un manicomio y poco a poco se iba volviendo más loca.
49. Soñé que en las diligencias que entraban y salían de Civitavecchia veía el rostro de Marcel Schwob. La visión era fugaz. Un rostro casi translúcido, con los ojos cansados, apretado de felicidad y de dolor.
50. Soñé que después de la tormenta un escritor ruso y también sus amigos franceses optaban por la felicidad. Sin preguntar ni pedir nada. Como quien se derrumba sin sentido sobre su alfombra favorita.
51. Soñé que los soñadores habían ido a la guerra florida. Nadie había regresado. En los tablones de cuarteles olvidados en las montañas alcancé a leer algunos nombres. Desde un lugar remoto una voz transmitía una y otra vez las consignas por las que ellos se habían condenado.
52. Soñé que el viento movía el letrero gastado de una taberna. En el interior James Mathew Barrie jugaba a los dados con cinco caballeros amenazantes.
53. Soñé que volvía a los caminos, pero esta vez ya no tenía quince años sino más de cuarenta. Sólo poseía un libro, que llevaba en mi pequeña mochila. De pronto, mientras iba caminando, el libro comenzaba a arder. Amanecía y casi no pasaban coches. Mientras arrojaba la mochila chamuscada en una acequia sentí que la espalda me escocía como si tuviera alas.
54. Soñé que los caminos de África estaban llenos de gambusinos, bandeirantes, sumulistas.
55. Soñé que nadie muere la víspera.
56. Soñé que un hombre volvía la vista atrás, sobre el paisaje anamórfico de los sueños y que su mirada era dura como el acero pero igual se fragmentaba en múltiples miradas cada vez más inocentes, cada vez más desvalidas.
57. Soñé que Georges Perec tenía tres años y lloraba desconsoladamente. Yo intentaba calmarlo. Lo tomaba en brazos, le compraba golosinas, libros para pintar. Luego nos íbamos al Paseo Marítimo de Nueva York y mientras él jugaba en el tobogán yo me decía a mí mismo: no sirvo para nada, pero serviré para cuidarte, nadie te hará daño, nadie intentará matarte. Después se ponía a llover y volvíamos tranquilamente a casa. ¿Pero dónde estaba nuestra casa?

Un paseo por la Literatura
Roberto Bolaño Ávalos
para Rodrigo Pinto y Andrés Neuman
Blanes, 1994.

COLUMNA SOBRE UN TEMA QUE NO INTERESSA

Avui, ara mateix, en aquest precís instant, les tropes tenen la ciutat envoltada. L’atac és imminent. Del gairebé milió de persones que hi ha dins, molts són refugiats de llocs que les mateixes tropes ja han arrasat. Els antecedents indiquen que milers de civils –homes, dones i nens– patiran morts atroces i indiscriminades. D’on parlem? De Rafah? De la ciutat palestina a Gaza que els israelians amenacen de polvoritzar? Doncs no. Llavors... deu ser Khàrkiv, la ciutat a Ucraïna on s’acosten les tropes russes?. Tampoc. Ni Rafah ni Khàrkiv. Parlem d’Al-Fashir, una ciutat al Darfur, al sud-oest del Sudan, regió que habiten els éssers humans més terroritzats del món.

Ja, ja. Ho sé, estimats lectors i lectores, -escriu John Carlin a la vanguardia-. Us en aneu. A una altra columna, a una altra secció del diari. Mínimes ganes de continuar llegint. A molt pocs els interessa això. I, sí, esclar. Ho veig. Al que aspiro és que se’m llegeixi, i per això és que m’ho he rumiat diverses vegades abans d’optar per escriure una columna sobre un lloc que no tots podríem identificar al mapa.

Per què he decidit centrar-me avui en els horrors de la guerra civil al Sudan? Per què no anar sobre segur i parlar-vos, com havia estat pensant, sobre les ridiculeses del moviment woke, centrant-me en la història d’una dona a Anglaterra d’origen japonès que va demandar davant un tribunal per racisme una dona d’origen anglosaxó per haver-li preguntat si li agradava el sushi? O, una altra opció que tenia sobre la taula, reflexionar arran de l’atemptat aquesta setmana contra el primer ministre eslovac sobre els perills que la feliç “polarització” representen per a la democràcia i per a la pau?

Ho confesso: he triat el Sudan més per egoisme que per periodisme. No pensant en el públic que paga diners per llegir aquest diari, sinó com un exercici de teràpia personal, per apaivagar la meva consciència. Avui no us ofereixo ni sopa ni carn ni pastís de xocolata. Us ofereixo medecina, d’aquella que té tan mal gust que ens fa tancar els ulls i fer cara de fàstic.

Som-hi doncs. Als masoques que continueu aquí us presento un general sudanès d’origen àrab anomenat Mohamed Hamdan Dagalo, més conegut com a Hemeti . És el líder de les Forces de Suport Ràpid, nom curiós d’una de les dues parts en la guerra civil que va esclatar fa un any amb un cost, tal és el caos i esgotament al Sudan, de ningú no sap quantes vides. Po­drien ser-ne 15.000. Podrien ser-ne 100.000. O potser més. El que sembla que sí que sabem és que les forces que lidera Hemeti són encara més sanguinàries que les forces armades oficials sudaneses que lidera el seu rival, també un general àrab, anomenat Abdel Fattah al- Burhan. Es tracta d’una lluita de poder pura i personal, neta de qualsevol causa o ideologia o proposta social (una mica com la política aquests dies en països avançats com Espanya o els Estats Units). En els dos casos les principals víctimes són civils negres, d’ètnies no àrabs sinó africanes. Resulta que la guerra civil sudanesa té un punt important i indissimulat de racisme. Els guerrers de Hemeti tenen el costum de referir-se a les seves víctimes, entre altres coses, com a “esclaus”, que molts realment ho van ser fins no fa gaire (Notícia per a alguns: el racisme no només el practiquen les persones de pell blanca; l’esclavitud no va ser monopoli exclusiu dels imperis occidentals).

Vaig començar a posar-me al dia sobre la barbàrie al Sudan després de llegir un informe extens aquesta setmana de l’organisme de drets humans Human Rights Watch. Després vaig repassar una dotzena d’articles en llocs més aviat remots del web i vaig parlar divendres amb un alt funcionari de l’ONU encarregat de distribuir ajuda humanitària internacional.

Un típic exemple de les dotzenes d’atrocitats que enumera Human Rights Watch: en el transcurs de cremar edificis, saquejar cases i violar dones a Geneina, la capital de Darfur Occidental, les tropes del general Hemeti van entrar fa uns mesos en una petita clínica improvisada i van matar 23 dels 25 pacients. Una dona va sobreviure, terriblement ferida; un home també, salvatgement torturat.


Un altre exemple, més genèric, relatat per testimonis: “Primer van matar els homes, després les dones i finalment van amuntegar els nens i els van afusellar. Van llençar els seus cossos al riu”. Ressons aquí d’un genocidi els detalls del qual conec bé, el de Ruanda el 1994.


Aquí van unes xifres de l’ONU: vuit milions de sudanesos han hagut d’abandonar casa seva; 20 milions de criatures no poden anar a l’escola; 18 milions, més de la tercera part de la població, passen gana, i cinc milions estan a prop de la fam (A molts no els queda més remei que competir amb les cabres i menjar pastura). Els últims 30 anys de conflictes gairebé permanents al Sudan es calcula que hi han mort, per violència o per desnutrició, uns 2,4 milions, com 15 vegades més que en els conflictes d’Israel-Palestina des del 1948.

El funcionari de l’ONU em va dir, tot desesperat, que per als pocs fora del Sudan que els interessa el focus avui està posat a Al-Fashir, envoltada per les tropes exterminadores del general Hemeti. Com a Rafah, l’ONU ha fet les seves declaracions pietoses i els Estats Units han demanat una pausa per evacuar els civils, però Hemeti els fa fins i tot menys cas que Netanyahu, el primer ministre israelià. L’ambaixadora dels Estats Units a les Nacions Unides avisa que Al-Fashir és “davant l’ abisme d’una massacre enorme”.

Què cal fer? Més declaracions més contundents, de més països, potser? Una mica de pressió a aquells que subministren armes a les parts en el conflicte, com l’ Iran a les tropes del general Al-Burhan o (encara que ho neguen) els Emirats Àrabs Units a les d’Hemeti? Hi ha proves abundants contra els UEA, els amos del Manchester City, equip de futbol que amb gairebé tota seguretat es coronarà campió d’ Anglaterra avui. Potser els jugadors del City o els fans de l’estadi Etihad podrien oferir algun gest de solidaritat amb els que estan a punt de morir a Al-Fashir?

Ja. Ho sé. És demanar molt. Com ho deu haver estat arribar fins aquí, el final d’aquesta columna. Gràcies. Alguna cosa hem fet, encara que només sigui reconèixer que cap home no és una illa, que les campanes sonen per a tothom.

CERCANT CESÁREA TINAJERO DESESPERADAMENT

Cesárea Tinajero va ser una poeta avantguardista de la Revolució Mexicana. Fundadora de l'anomenat Real Visceralisme, moviment estètic marginal que va acompanyar el procés polític revolucionari mexicà i les seves transformacions culturals des de 1910. El títol del primer manifest (anònim, encara que s'atribueix a la seva ploma) diu: "El visceral és la terra del desert al cos/ les vísceres llançades pel temps al crim/ el poble ha de néixer a la boca de cada poeta /sols negres de la boca del fusell de Pancho Villa…”. Es considera que la incidència de Tinajero va ser una mica lateral, i ha de ser considerada com una veu invisible, fantasmal o -potser- imperceptible; la seva gravitació femenina en els esdeveniments revolucionaris, ha de ser equiparat –encara que des de diferents perspectives– al de dones com Tina Modotti (1846-1942). Frida Kahlo (1907-1954), Carmen Mondragón (Nahui Olin-1893-1978), etc. Autors com Salvador Novo (1904-1974) i Manuel Maples Arce (1900-1981), van saludar públicament les inventives de Tinajero, al punt d'intentar persuadir-la de publicar els seus manifestos i poemes (que aleshores circulaven en manuscrit) en revistes avantguardistes de l'època. El 1925 Cesárea va desaparèixer de l'escena cultural, mudant-se a la ciutat de Santa Teresa a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, lloc on va ser mestra d'escola, i on va conèixer Roberto Juárez, ex torero provinent d'Oaxaca, de qui es diu va ser amant, i qui va morir en un accident el 1930. A partir de llavors, hi ha indicis que Cesárea es va mudar a un petit poblet de frontera anomenat Villaviciosa. Aquesta és l'última dada que se'n té amb vida. Acabat el 1991, les seves restes van ser trobades per la policia caminera mexicana, després d'estar sepultada en una fossa al desert, i identificada per l'ajuda de l'Equip Argentí d'Antropologia Forense (EAF). La investigació sobre el cas i l'autòpsia demostren que la poeta va ser víctima d'un homicidi violent a principis del 1976, producte d'un tret amb arma de foc. A partir del testimoni judicial brindat espontàniament a l'expedient per l'escriptor Juan García Madero (1953-2003) el 1998, es relata un episodi en què haurien participat el mateix Madero, juntament amb dos poetes: Ulisses Lima (1953-?) i Arturo Belano (1953-2003) tots dos entestats a reunir la seva poesia, buscant-la pel desert. Després de la troballa de la poeta en un poble perdut de frontera, Madero declara que es produeix un breu intercanvi i una arma que es dispara accidentalment mata Tinajero a l'acte; després d'això els presents es veuen obligats a donar-li santa sepultura i, després, prometen cridar-se al silenci. Des de llavors la mort de Tinajero va quedar envoltada per un halo de misteri, el fet va ser encomanat pel Ministeri Públic de Mèxic al criminòleg nord-americà Albert Kessler, famós per haver estat contractat per la policia de Santa Teresa per desentranyar els estranys assassinats de dones a la frontera a partir del 1990. Des d'aleshores, el criminòleg va trobar patrons que connecten els esdeveniments a partir d'un poema imatge titulat “Sion”, probablement d'autoria de Tinajero, que consisteix en una successió de dibuixos, que considera pistes per trobar un diari o llibre inèdit escrit per algú anomenat Roberto Bolaño, que seria una mena d'heterònim del ja esmentat Arturo Belano, mort el 2003, a causa d'un càncer de fetge.  Belano no ha deixat obra més que un grapat de poemes, publicats a les xarxes. 

Aquí trobareu la resposta de per que cercàven a Cesárea Tinajero els "Detectives salvajes" de Bolaño/Belano.

LES 72 IDENTITATS DE GÈNERE QUE ES RESUMEIXEN EN DOS

A dia d'avui, 18 de maig de 2024, la situació al Regne Unit en el tema de les identitats de gènere és la següent: No hi ha una prohibició total de les classes d'identitat de gènere a les escoles angleses. No obstant això, el 16 de maig de 2024, el govern conservador britànic va anunciar noves directrius que restringeixen la manera com s'ensenya la identitat de gènere a les escoles:
Educació primària - Es prohibeix l'ensenyament del concepte d'“identitat de gènere” com una teoria controvertida.
S'emfatitza la importància del "sexe biològic" com a base per a les relacions, l'educació sexual i sanitària.
Educació secundària - No hi ha una prohibició explícita de l'ensenyament sobre la identitat de gènere. S'insta les escoles a tenir "cura" ia ser "sensibles" en abordar aquests temes. Es recomana que els pares siguin informats i tinguin l'oportunitat d'expressar les seves opinions sobre allò que s'ensenya als fills.
Punts importants a destacar - Aquestes directrius no són lleis vinculants, sinó més aviat recomanacions per a les escoles.
Hi ha hagut una reacció significativa contra aquestes directrius, amb grups de defensa dels drets LGBTQ+ i alguns educadors que les qualifiquen de perjudicials i discriminatoris. El debat sobre la identitat de gènere i el seu lloc a l'educació al Regne Unit segueix en curs.
De fet, a un no sorprèn aquesta decisió si tenim en compte que actualment tenim 72 identitats de gènere diferents. Com diu Susana Quadrado que les detalla, m'estic fent gran:

1. Agénero: la persona no se identifica con ningún género.

2. Abimegénero: ser profundo. El término puede usarse solo o en combinación con otros géneros.

3. Adamasgénero: la persona es indefinible e indomable, y rehúsa identificarse con ningún género.

4. Aerogénero: identidad de género según el entorno.

5. Estetigénero: según la estética.

6. Afectugénero: según el humor.

7. Agéneroflux: agénero con cambios de pertenencia.

8. Alexigénero: identidad fluida entre más de un género.

9. Aliusgénero: ajeno a las construcciones sociales de género.

10. Amaregénero: según la persona amada.

11. Ambigénero: dos identidades simultáneas sin fluidez.

12. Ambonec: la persona se identifica como hombre y como mujer y, sin embargo, no pertenece a ninguno de los dos.

13. Amicagénero: según las amistades.

14. Andrógino: combinación de femenino y masculino.

15. Anesigénero: con un género específico pese a sentirse más cómodo en otro.

16. Angenital: desea carecer de características sexuales primarias. 

17. Anogénero: con variaciones de intensidad. 

18. Anongénero: la persona tiene una identidad de género pero no quiere etiquetarla. 

19. Antegénero: cualquier género pero inmóvil.

20. Anxiegénero: según el estado de ansiedad.

21. Apagénero: siente apatía hacia la propia identidad.

22. Apconsugénero: la persona sabe qué características no tiene su género aunque no sabe las que tiene, así que oculta las primarias.

23. Astergénero: neutral, femenino o masculino, la persona se siente brillante y celestial.

24. Astrogénero: según los astros. 

25. Autigénero: relacionada con autismo.

26. Autogénero: por conexión con uno mismo. 

27. Axigénero: la persona pasa del extremo del agénero a cualquier otro. 

28. Bigénero: dos a la vez o no. 

29. Biogénero: según la naturaleza.

30. Blurgender: tener más de una identidad que se confunden.

31. Boyflux: con diversos grados de identidad masculina.

32. Burstgender: la persona pasa del estallido de emociones intensas a la calma.

33. Caelgénero: según la estética del exterior.

34. Cassgender: el género es irrelevante.

35. Cassflux: Existe una intensidad fluctuante de irrelevancia hacia el género.

36. Cavusgénero: uno y otro género según el ánimo de la persona. 

37. Cendgender: cambia de un género a su opuesto. 

38. Ceterogénero: sentimientos masculinos, femeninos o neutros. 

39. Ceterofluido: fluctúa entre diferentes géneros.

40. Cisgénero: género asignado al nacer.

41. Cloudgender: incomprendido por una despersonalización.

42. Collgender: tener varios géneros a la vez.

43. Colorgénero: descripción por colores.

44. Commogénero: no es cisgénero siempre, sino sólo durante un tiempo. 

45. Condigénero: sólo en circunstancias específicas.

46. Deliciagénero: varios géneros, con uno preferido.

47. Demifluido: múltiples géneros, fluidos y estáticos.

48. Demiflux: múltiples géneros, unos estáticos y otros variables.

49. Demigénero: rasgos parciales de un género y el resto del otro.

50. Domgénero: múltiples géneros, uno dominante.

51. Duragénero: más de uno, con uno más duradero.

52. Egogénero: según la experiencia interior.

53. Epicene: no al género binario.

54. Espigénero: la persona relaciona su identidad de género con los espíritus.

55. Exgénero: contrario a identificarse.

56. Existigénero: existe solo si se tiene consciencia del género.

57. Femfluid: fluctuante respecto a los géneros femeninos.

58. Femgénero: no binaria femenina.

59. Fluidflux: ser fluido entre dos o más géneros. 

60. Gemigénero: opuestos pero fluyen.

61. Genderblank: el género es un espacio en blanco.

62. Genderflow: identidad fluida entre infinitos sentimientos.

63. Genderfluid: muchos géneros. 

64. Genderfuzz: identidad en la que se confunden más de un género.

65. Genderflux: el género fluctúa en intensidad.

66. Genderpuck: la persona se resiste a encajar en las normas sociales relativas a los géneros.

67. Genderqueer: se difuminan los límites preconcebidos del género en relación con el género binario.

68. Gender witched: no saber cuál elegir.

69. Girlflux: identidad como mujer con varias intensidades. 

70. Healgénero: del género que da positividad a la persona.

71. Mirrorgender: según las personas de alrededor.

72. Omnigénero: todos los géneros.

Llista d'identitats de gènere elaborada originalment per metges, psicòlegs i sexòlegs com John Money, promotors de la teoria del gènere, assumida pels seus partidaris i que fins ara s'ha estat ensenyant a les escoles britàniques. Aquest article és una traducció de l'anglès al castellà, i les definicions han estat resumides per agilitzar-ne la lectura. Alguns conceptes sí que es mantenen en anglès. En resum, totes aquestes identitats es resumeixen en dos: Home i Dona.

ELS ANUNCIS A LA TELE D'ANTES

Encara que sembli mentida, no fa pas tant, passaven per la tele anuncis com aquests que us deixo. No puc ni imaginar que passaria si el passessin avui en dia, em tremo que pocs en veuríem, Ara, el que si valdria la pena és saber qui en va ser el publicista responsable. Clar que s'ha d'entendre el moment i el context. Us deixo un parell de vídeos prou il·lustratius, i tampoc són tan antics, encara que si és cert que són predemocràtics.



.

LOQUILLO I LES CLARISSES CISMÀTIQUES

De l'Havana ha arribat un vaixell carregat de...”. L'antic joc infantil va tenir ahir el seu correlat a la política espanyola. El ministre de Transports, Óscar Puente, va respondre ahir a través dels mitjans i de les xarxes socials –és de suposar que també de manera privada– a l'exministra i secretària general de Podem, Ione Belarra, sobre la polèmica generada al voltant de l'arribada al port de Cartagena d'un vaixell carregat d'armes per a Israel. Fins al punt de convocar-se una concentració de suport a Palestina liderada pel diputat de la formació estada per Múrcia. “El Borkum –així es diu el vaixell– no porta armes a Israel. El que sí que portava armes a Israel es diu Marianne Danica, però arribava el 21 d'aquest mes i se li ha denegat l'escala des del Ministeri d'Exteriors. Però el diputat de Podem per Múrcia estarà passejant aquesta tarda pel port de Cartagena. Si no fos pel tema seriós, seria de pel·li de Berlanga”, va assenyalar el ministre. La pel·lícula, en qualsevol cas, no seria una comèdia atès el patiment que es viu a Gaza. Un altre tema berlanguià serien les Clarisas Cismáticas que és bon nom per a una girl band”, que tuiteja @GonzaloNez19. A les de Pedralbes, en canvi, sí que els rendim pleitesia: l'alcalde Collboni va anar a demanar-los que resessin perquè plogués i plou, bé que amb prou retard perquè ens adonem que no podem, plural majestàtic referit a la Generalitat, etcètera, dependre (només) de les seves oracions. I també berlanguià és l'article de Carlos Zanón també a la vanguardia: "Podem no va arribar a assaltar els cels, però Loquillo i la seva banda assalten aquesta nit el Liceu. Loquillo és un personatge notable que ha sobreviscut a tothom ia si mateix. No hi ha ningú que ho hagi aconseguit. La fama sol·licita treure's el personatge i demanar que també estimem la persona. Aleshores la matem. Loquillo es fica al llit i es desperta amb el vestit de Loquillo com si fos Batman. És el nostre heroi de la classe obrera, el nostre jugador llenyer de la Premier jubilat, l'adolescent etern que diu el mateix i el contrari i sempre està equivocat, però què importa". Necessitem urgentment un altre Berlanga.

EL PORTAL DE LA VERGONYA

Un portal de vídeo bidireccional de transmissió en viu entre les ciutats de Dublín (Irlanda) i Nova York (EUA) va ser tancat temporalment aquest dimarts a la nit a causa del "comportament inapropiat" de les persones davant de la instal·lació, ha comunicat l'Ajuntament de Dublín, indiquen mitjans locals. El portal, que funcionava les 24 hores els set dies de la setmana, és al nord de Dublín, davant d'O'Connell Street, mentre que la instal·lació nord-americana s'ubica a North Earl Street. La mesura es va prendre després que una solució tècnica implementada, que implicava desenfocar la imatge quan es manifestessin aquests comportaments, va resultar insatisfactòria. Les autoritats sostenen que es continuarà treballant per trobar solucions adequades. L'ajuntament va assenyalar que milers de persones han visitat el portal i que només una minoria ha tingut conductes inadequades, però que el fenomen s'ha amplificat a les xarxes socials. Els vídeos que van circular mostren alguns al costat irlandès exhibint parts íntimes del cos, males paraules a les pantalles dels telèfons i imatges de les Torres Bessones l'11 de setembre de 2001.

Aquest fet lamentable demostra el comportament infantiloide d'aquesta societat decadent, que no té remei. Una iniciativa que podia potenciar el coneixement dels ciutadans de les dues ciutats ha acabat en no res per l'estupidesa de la gent. No cal que esperem a que ens envaeixin els bàrbars de Kavafis, ja moren entre nosaltres.


EL POBLE DELS SOMNIS


Hi ha iniciatives que sovint passen desapercebudes, potser perquè estarien dins del rang de bones notícies, i ja se sap que good news bad news. Una d'aquestes iniciatives es porta a terme a Port Aventura sota el nom de Dreams Village, “Hi ha famílies que et diuen: gràcies perquè fa tres anys que no sortim de l'hospital... Només això ja et diu el què”. Ho explica amb la veu entretallada, emocionat, Ramon Marsal, president de la Fundació Port Aventura, l'ànima de Dreams Village. El projecte va néixer fa gairebé cinc anys per donar allotjament a famílies amb nens greument malalts al parc d'atraccions. L'èxit, rotund i en tots els sentits, ha animat els seus valedors a pràcticament doblegar l'espai d'acollida, passant de sis a deu cases: de poder rebre 280 famílies a l'any un total de 420.

“Sento que va ser la setmana més feliç de la meva vida des que em van diagnosticar la malaltia. M'he perdut massa coses”, diu, amb una maduresa que esglaia, Helena Philomene Dahzogbo, de 16 anys. Ella va ser una de les més de mil persones, entre mares, pares, fills malalts i els seus germans, que van viure al Dreams Village. “Va ser un somni”, explica la seva mare, Jeannette Yehouenou. I afegeix: “Et diuen veniu, gaudiu i oblideu que la vostra filla està malalta.... i així va passar”.

En cinc anys deuen haver gaudit del projecte pioner a Europa més d'un miler d'unitats familiars. Dormir i menjar amb vista al Shambala o al Dragon Khan per oblidar temporalment el patiment, com a part del tractament mèdic des d'un punt de vista psicològic. Que els petits de casa estiguin greument malalts comporta per força molta angoixa i patiment, expliquen els experts que assessoren el projecte. Port Aventura va inventar l'espai com a lloc on carregar energia, desconnectar de l'hospital i dels metges. La selecció dels menors malalts i les seves famílies la fan, des del principi, el 2019, tres hospitals de referència en la matèria: la Vall d'Hebron i Sant Joan de Déu, a Barcelona, i l'hospital infantil Niño Jesús de Madrid. La seva implicació ha anat més enllà perquè en l'àmbit mèdic el projecte també vol ser pioner. Vall d’Hebron va començar el 2019, en col·laboració amb els altres centres, un estudi mèdic per intentar calibrar l’impacte de les estades sobre la salut emocional de les famílies i els malalts. Els resultats encara no s'han fet públics perquè la pandèmia va endarrerir la realització dels tests a un total de 80 famílies. Es fan les proves just abans, una setmana després i passat un mes i mig. “Estem veient que l'estat d'ànim i l'ansietat millora; també millora la capacitat per fer front als reptes diaris. Serveix per recarregar forces a un nivell que no es pot ni imaginar”, destaca Annabella García Morán, psicòloga clínica de la Vall d’Hebron. Els comitès mèdics trien els que pensen que se'n poden beneficiar més, però l'espai és un problema perquè molts se'n queden fora. Amb l'objectiu de donar allotjament a més famílies, Port Aventura va buscar aliances per a l'ampliació, amb una inversió de més de dos milions. Dreams està dissenyat com un petit poble de deu cases amb espais comuns, com ara els jardins, una pista esportiva apadrinada per la fundació Johan Cruyff o una zona aquàtica. Les famílies es relacionen i comparteixen vivències. “T'adones que no estàs sol, perquè moltes vegades les famílies ens en sentim excloses”, explica una de les mares. Ha Informat per a la vanguardia Esteve Giralt.

UNA LLUITA CONTRA L'ODI DIGITAL

Recentment, s'ha presentat el treball acadèmic “Una lluita contra l'odi digital amb ple respecte als drets fonamentals” on s'exposen i analitzen els reptes vinculats a la construcció d'una estratègia politicojurídica que previngui la desinformació, el discurs odiós i els delictes d'odi que es propaguen a l'espai digital i afecten els col·lectius socials més vulnerables.

Casualment, aquesta presentació va coincidir amb el “període de reflexió” que el president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, es va prendre per discernir si dimitia o no davant del que definia com a “atac sense precedents” contra la seva persona i la seva família, atac al que podem identificar algunes eines pròpies de “l'odi digital”. Com a conseqüència d‟aquesta iniciativa de Pedro Sánchez, s‟han sotmès a debat públic algunes qüestions relacionades amb ‟l'objecte d‟estudi de la nostra recerca.

És molt legítima la seva denúncia sobre com el populisme d'ultradreta està utilitzant de manera molt eficaç les noves oportunitats que ofereixen les plataformes digitals i les xarxes socials per fomentar la desinformació i propagar el discurs d'odi. També això està sotmetent a un gran estrès els pilars d'un Estat democràtic que enfonsa les seves arrels a l'era analògica.

Pel que fa al plantejament de partida, és clar que ha de ser motiu de profunda preocupació que s'hagi generalitzat l'insult, la desqualificació i la desinformació respecte a l'oponent ideològico-partidari (aconseguint fins i tot el seu entorn familiar) com l'única manera d'afrontar el debat polític, amb un marcat protagonisme com a camp de joc d'aquesta topada constant els mitjans digitals i les xarxes socials.

Tot i això, això no pot fer que es converteixi els representants polítics i càrrecs institucionals en les principals víctimes de l'odi digital. De fet, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) en reiterada jurisprudència ha descartat que aquests actors es puguin integrar entre els col·lectius vulnerables “diana” del discurs i delictes d'odi. És més, afirma que els polítics han de suportar un nivell de crítica molt més intens que la resta de sectors socials, ja que compten amb uns ressorts i capacitat d'influència privilegiats per defensar-los.

Hem assistit a un exemple molt clar d'això darrer en aquest cas. Després de la denúncia no mancada de fonament del president Sánchez de l'atac de desinformació i assetjament que pateixen ell i la seva família des de fa temps, s'ha produït una mobilització ressenyable de suport que ha anat des de múltiples pronunciaments públics de personalitats destacades dels principals àmbits de la societat a manifestacions als carrers, cosa que s'ha traduït fins i tot en un augment de les expectatives electorals del president i del seu partit.

Malauradament, minories ètniques o religioses, persones d'origen migrant o amb una orientació o identitat sexual no normativa, per exemple, no conciten aquestes onades de suport transversal quan recurrentment són diana de les notícies falses o el discurs odiós analògic i digital, i per això són col·lectius vulnerables. Tampoc sembla que vagin per bona direcció les escasses i difuses propostes que va lliscar Pedro Sánchez en la compareixença i posteriors intervencions en mitjans, que apunten a mesures de tall restrictiu per a les llibertats d'expressió i informació a l'espai digital. El president del Govern d'Espanya no ha concretat gaire fins ara, tan sols ha fet al·lusions genèriques a la necessitat de mesures per distingir entre llibertat d'expressió i “llibertat de difamació”. Per tot això, considerem imprescindibles iniciatives de regeneració democràtica i de millora de la qualitat del debat polític, amb especial incidència en l'espai digital, però això no pot desembocar en un blindatge desorbitat dels nostres representants institucionals.

La urgència d'eines que garanteixin les llibertats - I un cop posat el focus en els col·lectius realment vulnerables, l'estratègia defensiva contra l'odi a la xarxa s'ha de centrar a promoure una veritable educació per a la ciutadania digital i impulsar eines de verificació eficaces i accessibles que desactivin la manipulació informativa en què nia l'odi digital. Ja hi ha iniciatives interessants a Espanya en l'àmbit professional de la comunicació i també impulsades per la societat civil com l'agència Stop Rumores, abandonant el recurs excessiu al dret penal i garantint la indemnitat de llibertats essencials per al nostre sistema democràtic. Per això, tal com exposem a la nostra feina, la intervenció penal s'ha de reservar als supòsits més greus del discurs d'odi digital, que són aquells que produeixen un increment real i directe del risc de vulneració dels drets fonamentals dels col·lectius vulnerables, als que en cap concepte es pot estendre el paraigua protector de les llibertats d'expressió o informació. Les altres manifestacions del discurs d'odi, que sens dubte tenen un greu impacte discriminatori en aquests sectors socials, han de ser combatudes amb les eines d'educació esmentades per a la ciutadania digital i amb la verificació de dades. - The Conversation

CONDUÏR COM UNA DONA


El masclisme també incideix en el comportament al volant, no només en els comentaris de vegades ofensius envers les conductores. Una virilitat mal entesa porta sovint els homes a una conducció temerària de conseqüències dramàtiques. L'associació francesa Víctimes & Ciutadans, fundada fa vint anys per víctimes d'accidents de trànsit i dedicada a conscienciar la societat sobre el problema, ha llençat una campanya publicitària original i provocadora. Sota el lema “Conduïu com una dona”, s'insta els homes a adoptar la prudència femenina, gràcies a la qual elles pateixen molts menys sinistres i de menor gravetat. “El 88% dels joves conductors morts són homes –es diu en un dels anuncis–. Conduir com una dona vol dir una sola cosa, continuar viu”.

El president de Víctimes & Ciutadans creu que “si l'home conduís com la dona salvaria vides”

Les estadístiques, en efecte, són inapel·lables. El 84% dels accidents mortals de trànsit són causats pels homes. El 93% dels conductors sota l'efecte de l'alcohol implicats en accidents són homes. El 84% dels permisos retirats per greus infraccions són homes. Pel que fa al total de víctimes mortals de la carretera, el 78% són masculines. Aquesta sobrerepresentació dels homes encara és més exagerada en les víctimes d'accident de moto: 94% són homes. Per tot això, s'arriba a la conclusió que les dones tenen un risc vuit vegades menor que els homes de morir en un accident de trànsit.

La campanya “Conduir com una dona” es realitza a internet, a través de les xarxes socials, i també mitjançant cartells, per exemple al metro. Els anuncis inclouen un codi QR per poder ampliar la informació amb dades estadístiques. Víctimes & Ciutadans recorda a la seva pàgina web que “darrere de cada xifra s'amaga patiment, consternació, una família i familiars impactats per a tota la vida”. "A més, darrere de cada estadística hi ha la violència de traumatismes que mutilen milers de persones cada any que els roben també la possibilitat d'escollir la seva vida".

El president de l'associació, Julien Thibault, dóna una explicació gairebé antropològica sobre la temeritat masculina al volant, cosa que no és una excusa per negar-se a corregir l'error. “L'home sempre va anar al combat per protegir els seus amics –afirma Thibault–. Avui, el seu comportament inadaptat a la carretera, sovint massa banalitzat, és l'amenaça més gran que pesa sobre ell, la família, els amics i, a més, sobre un innocent. Si tingués el mateix comportament que les dones al volant, salvaria vides”. I s'han oblidat de dir que les dones aparquen molt millor que els homes. Veient com aparquen un cotxe ja se sap si és un home o una dona.

És obvi que la mala conducció masculina no és l'únic risc que es corre als carrers i les carreteres franceses. El mal estat de manteniment de la xarxa viària és un assumpte que preocupa molt i objecte de denúncia a la premsa. A la manca d'inversió de les administracions –molt evident a la regió parisenca, malgrat la proximitat dels Jocs Olímpics– s'hi afegeixen factors climatològics derivats del canvi climàtic, com les pluges torrencials i les inundacions cada cop més freqüents, que deterioren les infraestructures. El fet recent més espectacular va ser el tancament total d'un tram d'uns vuit quilòmetres de l'autopista A13, la qual comunica la capital amb Normandia, durant diverses setmanes, per les fissures en un viaducte proper al Sena. Les obres encara no s'han acabat i el trànsit s'ha reprès només parcialment. Hi ha moltes queixes per la falta pintura en la senyalització horitzontal, l'absència de llum a túnels, barreres poc visibles i altres deficiències que fan perillosa la conducció, també a l'autopista perifèrica de París. - lavanguardia.com  

'HER' CADA COP MÉS A PROP


El model GPT4o és molt ràpid en respondre, entona les expressions i pot cantar. Mira Murati, directora de tecnologia d'OpenAI, amb dos enginyers, prova les habilitats del nou model de llenguatge. 'Her', és  cada cop més a prop: OpenAI llança una IA que interactua amb la veu com un humà - Francesc Bracero a la vanguardia.


Cada vegada estem més a prop d'una IA que es comporti amb la soltesa de què protagonitza la pel·lícula Her –està a Filmin i Prime Video–. OpenAI va presentar ahir a la nit un nou model de llenguatge, GPT-4o que interactua a partir d'imatge i veu i respon a l'instant, amb la velocitat d'un humà, d'una manera aparentment indistingible d'una persona.
OpenAI defineix el nou model com a “un pas endavant cap a una interacció molt més natural entre l'ésser humà i l'ordinador”. A GPT-4o se li pot demanar que interactuï a partir de qualsevol combinació de text, àudio i imatge i, com a resposta, genera alhora qualsevol combinació de text, àudio i imatge. El més sorprenent és la velocitat. Respon preguntes en només 232 mil·lisegons, com una persona, per la qual cosa manté converses de manera natural.
Mitjançant l'app de ChatGPT, la IA pot accedir a imatge per la càmera del mòbil o una captura de pantalla, i també a la veu de l'usuari pel micròfon. El mateix es pot fer amb la pantalla de l'ordinador, on se li pot mostrar, per exemple, un fragment de codi de programació perquè descobreixi, de viva veu, on són els errors. GPT-4o pot fer de traductor simultani en 50 idiomes, és capaç de fer servir tons de veu diferents i fins i tot cantar. La directora de tecnologia d'OpenAI, Mira Murati, i dos enginyers de programació de la companyia van mostrar diversos exemples de les capacitats.
Un d'ells va mostrar la cara amb la càmera i li va demanar a ChatGPT que intentés dir-li quines emocions estava sentint. “Sembla que et sents força feliç i alegre, amb un gran somriure i potser, fins i tot, un toc d'excitació. Sigui el que sigui que estiguis passant, sembla que ets de molt bon humor. Comparteix la font d'aquestes bones vibracions”, va respondre. “La raó per la qual estic de molt bon humor –va dir l'enginyer– és perquè estàvem fent una presentació mostrant com ets d'útil”. “Oh, para. M'estàs fent enrojolar”, li va contestar la IA. OpenAI va començar a desplegar a partir d'ahir les funcions de text i imatge de GPT-4o a  ChatGPT. La IA estarà disponible al nivell gratuït, encara que els usuaris de pagament disposaran d'un límit de missatges fins a cinc vegades superior. La companyia va anunciar que en les properes setmanes, llançarà una nova versió preliminar de la manera de veu amb GPT-4o a ChatGPT Plus. De moment 'HER' no funciona amb la veu de Scarlett Johansson.

 

ZEOS, SENSE MÒBIL FINS ALS 16


El Departament de Salut del govern basc. aplicarà a tres escoles què els alumnes estiguin sense mòbil fins als 16 anys. És un experiment per conscienciar de l'ús abusiu del telèfon, i per intentar endarrerir-ne la implantació. Una part de la prova consisteix a deixar sense telèfon els xavals durant una setmana, en què se'ls demana que portin una mena de diari amb les seves sensacions. Al principi senten l'ansietat de l'heroïnòman, però amb el pas dels dies descobreixen el plaer de fer altres coses, inclòs el contacte real amb els seus congèneres, i això també està molt bé.
El programa en qüestió ha estat batejat com a ZEOS, informen a la vanguardia, i darrere del mateix estan Telmo Lazkano i Maitane Ormazabal, dos dels 50 membres del comitè d'experts convocat pel Ministeri d'Infància i Joventut per “protegir els menors a l'entorn digital”. La gran virtut del projecte és que pretén ser transformador i atacar de manera eficaç una problemàtica que té efectes devastadors a nivell de salut mental, capacitat d'atenció o ciberassetjament, així com en relació amb la gestió del temps dels adolescents, que prometen entre cinc i sis hores diàries davant de la pantalla els caps de setmana.
Aquest és un més dels nombrosos assajos que en els darrers mesos o anys proven institucions o administracions per combatre els efectes nocius del telèfon mòbil en la salut mental, física, afectiva, sexual i fins i tot legal dels nascuts a partir del 9 de gener de 2007: del dia que Steve Jobs va presentar el primer iPhone i va proclamar que acabava de reinventar el telèfon. Quanta raó. No va presentar un iPhone, va obrir una era. Disset anys i una expansió massiva després (es calcula que el 2022 hi havia al món 15.000 milions de telèfons intel·ligents), proliferen les iniciatives per fitar l'ús que en fan els més joves, els cervells més tendres. En certa manera, amb el mòbil els joves simplement es comuniquen d'una altra manera, ni millor ni pitjor a la que ens comunicàvem nosaltres, perquè el problema no és el mòbil sinó el seu ús.
Al gener, Catalunya va aprovar prohibir el mòbil a l'ensenyament primari i restringir-ne l'ús a la secundària, tal com va fer França amb una llei el 2018. El telèfon intel·ligent està vetat abans de la universitat durant l'horari escolar pel “greu” perjudici que suposa “per a les activitats docents i la vida comunitària”.
Perquè en l'abordatge de la qüestió se sol deixar de banda la qüestió central de l'addicció paterna. De com n'és de còmode tenir els fills sota els efectes del telèfon, sense baralles, sense crits i sense fastiguejar-te una copa de vi, mentre els pares també estan enganxats al mòbil.

SERAN CAPAÇOS ELS NOSTRES POLÍTICS?

El diumenge van succeir moltes coses, però la més rellevant és que la ciutadania va lliurar el certificat oficial de la presumpta defunció del procés. L'independentisme per descomptat no mor, però sí que ho fa la seva mística. Puigdemont creix en escons, però ni tan sols absorbeix tota la caiguda d'Esquerra, perd el plebiscit que ell mateix es va autoimposar contra el PSC, i es desfà la llegenda del president restituït. La desfeta d'Esquerra és doble, perquè es dessagna doblement per l'esquerra i pel flanc de l'independentisme militant, que la castiga sense pietat. El resultat és que després del desastre, el sobiranisme perd gairebé un milió de vots respecte al 2017, i es tanca així el relat dominant de l'última dècada. S'han acabat els dies històrics, l'unilateralisme, la pretesa majoria del 52%, les DUI que mai no han estat, el referèndum, l'acord de claredat i tota la infinitat de trucs de màgia que han marcat els últims anys de la política catalana. 

Salvador Illa celebrant el resultat de las elecciones a Catalunya a la seu del PSC, a Barcelona  Emilio Morenatti / Ap-LaPresse. La vanguardia.

El nacionalisme català no va arribar ahir a la majoria absoluta per primera vegada des de les llunyanes eleccions del 1984. Aquesta és la dada. Suficient perquè el PSC aconseguís la victòria en nombre de vots i en percentatge, cosa que tampoc havia passat mai. Salvador Illa es va afanyar ahir a la nit a destacar com a factor determinant d'aquest èxit la política de mà estesa de Pedro Sánchez per normalitzar la vida política catalana. Hi haurà temps per reflexionar, però és clar que l'independentisme sempre va aconseguir els seus millors resultats quan la resposta del Govern central va ser la de mà dura. La política de Sánchez va rebre ahir la millor revàlida que es pot tenir: la de les urnes.

A la vista del resultat i de la intervenció en calent ahir de Pere Aragonès, és clar que Esquerra passarà a l'oposició. La seva gestió al Govern l'ha castigat, tot i que és fàcil que la lectura que facin els republicans a partir d'ara és que han estat massa pragmàtics i arriba el moment de tornar a la radicalitat.

I ara què? Illa no ho tindrà gens fàcil per poder governar, i el risc de noves eleccions és més que evident. Tot i això, cal deixar temps ara als partits perquè assumeixin el resultat i entenguin el missatge que els ha enviat la ciutadania. Ahir demanàvem aquí que se n'anés a votar, però hi ha tedi i cansament. Això s'ha traduït en una participació baixa i un creixement dels populismes. Unes noves eleccions poden fer créixer encara més aquest vot del disgust. Ha arribat l'hora de fer política i d'aprofitar-se de la mà estesa d'Illa. Sempre s'és a temps de forçar la confrontació, però val la pena aprofundir-hi. Seran capaços els nostres polítics?

LA CANÇÓ ENFADOSA DE RODALIES


Pensava anit en les eleccions d'ahir i en les passades. Tant de temps per arribar al mateix lloc de partida. Tot va començar amb la cançó enfadosa de la reivindicació de fa 17 anys, (un dos de desembre de 2007) reclamant millores al servei de Rodalies, que ja fa 17 anys era un desastre, i ja es veu arran dels fets d'ahir, que disset anys després seguim igual. Però que és la cançó enfadosa?. Doncs un costum que s'ha perdut gairebé del tot, és la cançó enfadosa, que quan jo era menut tenia molt de predicament, de la mateixa manera que hi habia els 'travallengua' que també s'han perdut.

Aquesta tira del gran Batllori de 2 de desembre de 2007 és terrible, som on érem fa 17 anys. la vanguardia.com.

D'acord que la cançó enfadosa no aportava res ni tenia cap més altre valor que el sonsonet de la cançó enfadosa i l'habilitat verbal a l'hora de dir alló de: 
El picaporte de mi puerta está desempicaporteado, ¿quién lo desempicaporteará? el desempicaporteador que lo desempicaportique, buen desempicaporteador serà..., o quelcom similar que ja m'he travat la llengua. Us deixo dos o tres exemples de cançó enfadosa:

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

*
Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang,
i en el rulé, se li  va fer,
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang, 
i en el rulé, se li va fer, 
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

*

i potser els més pesats de tots podrien ser aquests dos:

Yo sé, Yo sé, yo sé la manera
de dar, de dar, la lata a cualquiera... etc etc

ma endins s'en va la barca
mar endins el pescador... etc etc

i així fins que o calla qui brama això, o directament l'elimines de la faç de la terra per pesat.

L'origen segons he trobat de la cançó de l'enfadós, podria ser aquest: La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:

      - Vols que et canti la cançó enfadosa? 
I el nen deia:
     - Sí.
Llavors l'àvia feia: 
     - Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.
I el nen:
     - Canta àvia.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.
I el nen:
     - Vinga!.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.

Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o la cançó de l'enfadós en el seu inici. 

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ